Yolanda Díaz, una qüestió aritmètica

Va ser als Estats Units on van entendre que un programa televisiu d’entrevistes i anàlisi política els diumenges podia tenir una doble funció: tancar el cicle informatiu de la setmana i marcar el de la següent. Així va néixer ‘Meet the press’. Fa 76 anys que està en antena i és l’espai més antic de la televisió nord-americana. Poc després d’estrenar-se a l’NBC, els seus dos rivals comercials van imitar el format per competir i influir tant en l’opinió pública com en la publicada i acaparar el consum periodístic de l’esmorzar tardà del dia de descans setmanal. A l’Europa continental van ser els francesos qui, molt més tard, van deduir que el millor moment per aplicar una fórmula com aquella era diumenge a la nit. Adaptant-lo a la sociologia del país, no només van aprofitar l’alt consum i el fort èxit mediàtic de l’hora familiar, sinó que van saber convertir les declaracions dels seus convidats en titular indiscutible de dilluns al matí. Així va triomfar, per exemple, Anne Sinclair. Convertida en referència indiscutible durant les dècades dels 80 i 90 del segle passat, va cedir el pas arran de la seva relació amb Dominique Strauss-Kahn, ministre d’Economia, per conflicte d’interessos. Va reaparèixer com a víctima col·lateral dels escàndols sexuals del marit ja com a director general de l’FMI. No fa tant que, entre nosaltres, La Sexta va apostar per la històrica tendència internacional. I així va ser com la protagonista de diumenge passat ha passat a dominar l’escena política tota aquesta setmana. Yolanda Díaz Pérez (Fene, la Corunya, 6 de maig de 1971) la va començar tastant el gust agredolç d’asseure’s davant Jordi Évole i l’acaba assaborint les mels de José Félix Tezanos. Al seu horitzó, sempre, els seus col·legues de Podem, resumits en la persona de Pablo Iglesias, que diumenge se’n va anar a dormir intentant digerir una amanida d’hòsties. En la primera trobada, la vicepresidenta pretenia vendre la seva proposta de Sumar, però no va quedar clar si va acabar restant. L’entrevistador ha reconegut que va perdre una ocasió d’or per donar-la a conèixer millor. Ella es va enredar volent aparentar caràcter sota un somriure seductor que se li va anar desdibuixant a mesura que no trobava sortida al carreró al qual la van empènyer. Però tan cert és que la felicitat dura poc a la casa del pobre com que, si redueixes la desgràcia a simple molèstia, l’accident no arriba a catàstrofe. Al ser tot tan fugaç, dijous el CIS va revertir la imatge de la vicepresidenta i ministra de Treball mantenint-la al número u del pòdium de valoració política i atorgant-li dos milions i mig de potencials vots si les eleccions fossin avui. Mentrestant, silenci declaratiu. Discurs a l’ONU incidint en els seus habituals relat i gest i aplaudiment a les seves companyes de files i ministres quan, vestides de morat, s’abraçaven a la bancada blava per compartir el dolor que el Congrés infligia a la seva tossuderia legislativa per la llei del ‘només sí és sí’, ja contrareformada. Els que l’aprecien admeten que Yolanda Díaz és calculadora, pacient i poc impulsiva. Els que la detesten la presenten com un caiman capaç de canviar de pell per sobreviure al pantà. En qualsevol cas, com Roberta Flack, suaument va matant amb la seva cançó. Per sumar i per restar.

El més llegit