Els viatges de Pedro Sánchez

Cap al final de l’òpera ‘Nixon in China’, de John Adams, estrenada aquesta setmana al Teatro Real de Madrid, es comencen a projectar fotografies de trobades històriques entre líders occidentals i asiàtics. Al final, sorprenent una audiència que reacciona amb rialles i onomatopeies diverses, apareix retratat el president del Govern espanyol amb el líder xinès, Xi Jinping. Els dos mandataris es van reunir el 31 de març a Pequín. Atès que aquestes òperes no es produeixen d’un dia per l’altre, cal felicitar els seus productors per la reacció d’última hora al col·locar-hi la imatge. Quan es va estrenar el 1987 aquesta densa i apassionant obra va generar algunes crítiques. Alguns van considerar que era una manera de blanquejar en certa mesura la figura del president dels Estats Units, Richard Nixon, que va dimitir del seu càrrec pel cas Watergate. Amb el pas del temps, els historiadors han anat llimant la figura d’aquell president i han conclòs que, sense aquell escàndol d’espionatge al partit polític rival (el Demòcrata) i mentides, Nixon seria considerat avui un dels grans estadistes de la història del seu país. ¿La raó? La política exterior, especialment l’inici de les relacions amb la Xina, país que va visitar el 1972 i que retrata admirablement Adams. També va començar el desglaç amb la Unió Soviètica i va posar les bases per al final de la guerra del Vietnam. La política exterior no fa guanyar eleccions. El cas més estudiat és la derrota de Winston Churchill després d’haver guanyat la Segona Guerra Mundial i ser considerat un heroi al seu país. No obstant, el poble britànic va considerar que la recuperació econòmica i social del país de la postguerra l’havia de liderar el partit laborista, que va arrasar el conservador de Churchill el juliol del 1945. Un altre exemple més pròxim: George Bush va perdre contra Bill Clinton el 1992, malgrat haver gestionat el final de la guerra freda i la reunificació alemanya, i haver alliberat Kuwait de la invasió iraquiana. Va pesar més la crisi econòmica i la irrupció d’un tercer candidat, l’empresari Ross Perot (un antecessor ideològic de Donald Trump), que va dispersar el vot de dretes nord-americà. Pedro Sánchez ha estat a la Xina i el 12 de maig serà rebut a la Casa Blanca per Joe Biden. El 23 de febrer va ser a Kíiv reunit amb Volodímir Zelenski. Recentment s’ha vist amb el president de França, Emmanuel Macron, i amb la primera ministra italiana, Georgia Meloni. Les seves trobades amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, són habituals. En el segon semestre d’aquest any, la presidència semestral que correspon a Espanya de la UE li atorgarà focus i propaganda. Els analistes de la història política asseveren que, amb el temps, els mandataris s’avorreixen de la política interior i es comencen a fixar grans metes i desafiaments internacionals. Busquen el seu lloc en els llibres d’història i, potser també, en les òperes del futur. Almenys, el dia en què es va votar la proposició de llei que modifica –encara rai– el ‘només sí és sí’, Sánchez se’n va anar a Doñana i no a l’estranger.

Els viatges de Pedro Sánchez

Els analistes asseveren que, amb el temps, els mandataris s’avorreixen de la política interior i comencen a fixar-se grans metes i desafiaments internacionals. Busquen el seu lloc en els llibres d’història

El més llegit