Catalunya són els seus municipis, per Xavier Martínez-Celorrio

Històricament, a Catalunya ha quallat un municipalisme defensor de l’autonomia local davant qualsevol abús o extralimitació d’altres poders. No només contra el poder estatal i les seves formes d’Estat absolut i centralista del passat, també contra el poder de la Generalitat quan centrifuga competències cap als municipis que li són pròpies i les externalitza, a sobre, sense aportar recursos. Hi ha una part de la despesa municipal que es dedica a tapar els forats i la inacció de la Generalitat per mantenir la qualitat dels serveis públics. Per exemple, en educació, el 15% de la despesa pública l’executen els municipis de la seva butxaca, però això no significa que el conseller Cambray els tingui en compte o els escolti abans de prendre les seves decisions i ocurrències unilaterals. Ja ha passat massa vegades en un Govern que oblida la seva minoria al Parlament, però que gestiona i governa com si tingués majoria absoluta. Per exemple, Cambray va anunciar la «gratuïtat» de les escoles bressol per a les famílies amb fills de 2 anys sense acordar-ho abans amb els municipis, malgrat que el 93% de l’alumnat de la xarxa pública assisteix a centres de titularitat municipal. Es va anteposar l’anunci electoralista al consens previ amb els municipis davant una qüestió que requereix sostenibilitat financera i altres detalls tècnics a negociar. Ha passat el mateix amb el mapa de l’oferta de la formació professional presentat fa poc sense haver donat veu ni obtenir aportacions del Fòrum de Ciutats amb Consells d’FP, que aglutina 53 municipis. Torna a passar amb l’anunci d’un pla per aturar l’abandonament escolar primerenc prometent la cessió de dades als municipis, però sense haver-ho dialogat abans ni haver-ho assajat en territoris pilot, com s’ha de fer qualsevol política moderna que vulgui tenir impacte. O sense ni tan sols contestar a la Diputació de Barcelona, que fa un any que espera una resposta oficial a la seva demanda de cessió de dades. L’última de Cambray ha sigut dir que autoritzarà els municipis a climatitzar les escoles públiques de primària, posant-los en el focus. El manteniment i els subministraments els han de pagar els ajuntaments, però la llei disposa que les obres RAM, com climatitzar les aules, corresponen a la Generalitat. Per a l’actual Govern d’Aragonès, els municipis són l’últim de la fila, uns ens que han d’obeir els seus dictats i acceptar la seva jerarquia amb urgència. L’últim exemple ha sigut el fracàs de la cimera sobre la sequera per la pretensió de la Generalitat de fiscalitzar i sancionar els municipis sense haver treballat abans el consens i la cogovernança en un tema tan estratègic com aquest. Potser el problema de fons és l’aversió a tota forma de cogovernança amb els municipis, de cocreació de polítiques i de repartiment de poder cap a la proximitat. Sent ERC un partit republicà i sobiranista, no distribueix el poder cap avall o cap a l’horitzontalitat i l’empoderament de l’àmbit local. El seu sentit de sobirania més aviat és absolut i jacobí, reproduint una retòrica cada vegada més buida i ineficaç, ja que la complexitat de la governabilitat avui dia exigeix sobiranies compartides, cogovernança i confiança en uns municipis i ciutats que connecten millor l’àmbit global i el local. El recel davant un municipalisme avançat i cooperatiu es veu reflectit en l’informe ‘Una agenda per al municipalisme republicà’ que fa poc ha publicat la Fundació Irla d’ERC. En l’apartat d’educació es repeteixen els tòpics de sempre, i no té l’ambició transformadora que, en canvi, trobem en l’informe ‘Nou model de governança de l’educació’, del Govern Alternatiu del PSC. Els recomano que busquin i llegeixin els dos documents. La gestió centralista i unilateralista del conseller Cambray contrasta amb les interessants propostes que fan els socialistes: descentralitzar els serveis territorials, definició de 10 àmbits de corresponsabilitat amb els municipis, la codecisió participativa amb tots els agents, l’ecosistema local de xarxes col·laboratives o recuperar les zones educatives de la LEC (2009), que van tenir una vida curta en l’últim tripartit. Catalunya són els seus municipis i la seva prosperitat dependrà d’una cogovernança que no vindrà del republicanisme jacobí que, a més, ni té majoria.

Catalunya són els seus municipis

Tant en educació com en altres àmbits, el Govern d’Aragonès no tracta bé els municipis, i reflecteix així una concepció jacobina del poder contrària a la cogovernança

El més llegit