Em desperto tard, preparo cafè i m’assec a escriure aquesta primera línia. De seguida me n’adono que he de retrocedir amb el cursor perquè en lloc de ‘desperto’ he teclejat ‘deserto’, i aquest és el problema: què explicar-li a l’improbable lector, sense avorrir-lo, aquest diumenge d’astènia primaveral. Ahir a la nit em vaig ficar al llit pensant que dedicaria la columna d’avui al nou llibre de Valentí Puig, columnista enciclopèdic d’aquesta santa casa, traient-li punta a l’últim paràgraf llegit abans d’apagar el llum: «Les tantes petites coses que tens a l’abast quan t’aixeques del llit cada dia i són com un eixam de papallones que voletegen buscant una bona branca on parar i posar-se». Parar i posar-se. Però ‘Casa dividida. Dietari del 2022’ (Proa / Destino) mereix un cap més clar que el meu ‘aujourd’hui’. Hi ha dies que el pensament discorre com un rierol de muntanya, ràpid, saltironant, flexible; i d’altres en què es queda clavat. Una bassa de mosquits.