Sabem, per tradició i lament, que l’aigua és un bé natural però escàs. Coneixem, per llibres i història, que la seva falta ha provocat guerres i la seva necessitat fam. Hem vist de prop enfrontaments familiars pel repartiment desigual de terres heretades segons el seu accés a les fonts de la vida. Tenim consciència de què representa la sequera perquè aquest és un país procliu. Tant, que la seva vigència ha instat pregàries, ha convocat processons i ha fet que un conseller agnòstic es postrés als peus d’una marededéu. Tot val i tot compta per aconseguir que la pluja no passi de llarg i s’aparti el malson d’obrir l’aixeta i esperar inútilment el fluid de la salvació.