L’altre matí, en un club de lectura de la llibrería Finestres –¿per què no s’apuntaran més senyors al plaer de compartir l’experiència lectora?–, vam estar conversant sobre la novel·la ‘Expiació’ (‘Atonement’, 2001), potser l’obra més rodona del britànic Ian McEwan. La narració arrenca el dia més calorós de l’estiu de 1935, en una gran casa de camp al comtat de Surrey, des d’un dels finestrals de la qual la Briony, una nena de 13 anys, observa una estranya escena en la distància del jardí: la seva germana gran, la Cecilia, es posa en roba interior dins d’una font, mentre el seu enamorat, el fill de la dona de fer feines, la mira impacient amb els braços en gerres. De seguida, la jove agafa un gerro de flors, en el qual la nena no havia reparat, i es posa a caminar xopa en direcció a la casa. A partir d’allà, s’encadenen una sèrie d’esdeveniments que la Briony, la protagonista, amb una frondosa imaginació, interpreta a la seva manera per acomodar-los a una versió que acaba arruïnant la vida dels tres. «La veritat s’havia tornat tan espectral com una invenció». Finalment, no hi haurà expiació possible per al seu error.