La Setmana Santa ens ha deixat dues morts que exemplifiquen la cara i la creu en el camp del centredreta espanyol. La primera, la del que va ser ministre d’Indústria i d’Exteriors amb José María Aznar, Josep Piqué. Una ment lúcida que va començar analitzant amb claredat la dinàmica econòmica per passar posteriorment a ocupar-se de la dinàmica industrial i d’allà va aterrar en la política per acabar sent expert en geoestratègia. Piqué va representar la dreta que Espanya es mereixia per la seva posició a Europa i al món, però va acabar marxant de la primera línia política amenaçat per aquest grup d’esbirros ultramuntans que, disfressats de periodistes, fa dècades que arrenquen de soca-rel tot intent que el centredreta espanyol sigui homologable amb l’europeu. L’altre mort, Fernando Sánchez Dragó, pertanyia a aquest grup. La seva última proesa va ser inventar la moció de censura de Ramón Tamames. El seu narcisisme va fer que pensés que l’excel·lència a què va arribar en la divulgació de la literatura a través de la televisió l’havia de portar necessàriament a ser una espècie de Bernard-Henri Lévy del centredreta espanyol, però mai va passar de tertulià conspirador.