Un sofà a la gespa

La Lliga pot esperar, culers

La Lliga pot esperar, culers

Jordi Cotrina

Només han passat dos mesos (uns quants dies més) des de l’última vegada que el Barça i el Girona es van veure les cares. Llavors, l’hivern va tenir un dia rude i desagradable. Més que això. Va fer un fred de mil dimonis i per als barcelonistes la cosa es va assemblar a un tràmit gèlid i burocràtic. El Girona va fer mèrits per empatar (va lluitar més i millor), però va arribar Pedri i va desequilibrar l’enfrontament. Recordo que llavors vaig escriure una confessió caçada al vol de Laporta. Enaltia el mèrit del centrecampista i reconeixia que «només hi era ell». Els altres, desapareguts en l’intent. En la primera part a Montilivi, es va lesionar Dembélé, i al cap de quinze dies, Pedri també va caure. Des d’aleshores, el Barça ha aconseguit dues coses: certificar pràcticament, excepte col·lapse apocalíptic, el títol de Lliga, i dir adeu a totes les altres coses, inclosa la moral del col·lectiu, després del fiasco contra el Madrid. Les baixes de dos puntals (més altres lesions esporàdiques) han influït, per descomptat, en aquest tram hivernal que ha empès els culers cap a l’evidència que no hi ha prou plantilla per fer reverdir els èxits de fa anys.