Fernando Sánchez Dragó, company de viatge a enlloc

Un no va tenir l’oportunitat de conèixer Fernando Sánchez Dragó quan va ser comunista. Afortunadament: com a comunista als anys 50 devia ser tan insuportable com ho és avui com a simpatitzant de la ultradreta. Sánchez Dragó s’ha arrugat molt, però ha canviat substancialment poc. Quan vaig poder conèixer la seva simpatia per Vox em va semblar perfectament coherent. ¿Ja no queda ningú viu entre els que vam llegir ‘Gárgoris y Habidis’, aquest interminable i garlaire assaig, no exempt de cert encant masoquista, que va publicar el 1978? En aquest centó de prodigis, miracles i enigmes, molt més que en qualsevol de les seves novel·les posteriors, hi ha la veritable personalitat ideològica de Sánchez Dragó. Un llibre en quatre volums molt boig, superficial, pedantesc, fascinat per llegendes, símbols i faules, declaradament irracionalista, feliçment irresponsable i carregat d’una falsa erudició que, de vegades, era pur recurs literari i, d’altres, pura ignorància i confusió. Amb aquests materials va crear el seu personatge públic Sánchez Dragó: el fruit d’un inimaginable encreuament entre el senyor Marcelino Menéndez Pelayo i un lama tibetà. ‘Gárgoris y Habidis’, per descomptat, no servia per entendre millor la història d’Espanya i la seva suposada identitat nacional; en canvi, com és usual, ajuda molt a conèixer el Sánchez Dragó de llavors i el que ens esperava en el futur. Potser és Sánchez Dragó l’escriptor espanyol que més deu a la televisió, malgrat el seu obstinat afany de retratar-se com un eremita que menysprea la tecnologia. Ni més ni menys que una dotzena de programes –sempre sobre llibres i basats fonamentalment en entrevistes– des de 1979 a Televisió Espanyola, Telemadrid, Canal 9, Cuatro i Telecinco, entre els quals ‘Biblioteca Nacional’, ‘Negro sobre blanco’, ‘El faro de Alejandría’ i ‘El mundo por montera’. Gràcies a la televisió (i a alguns premis literaris) Sánchez Dragó ha mantingut una presència discreta però constant en l’imaginari popular, cosa que es tradueix en contactes, conferències, entrevistes. Des de fa una dècada organitza uns anomenats Encuentros Eleusinos: un altre espai per ampliar i consolidar relacions, com va passar amb Santiago Abascal, al qual li havia presentat Kiko Méndez-Monasterio, exmilitant de la molt ultra Alianza por la Unidad Nacional, dirigida en el seu moment per Ricardo Sáenz de Ynestrillas. Els misteris eleusinis eren ritus d’iniciació al culte de les deesses Demèter i Persèfone i el mateix Abascal hi va participar en una ocasió. La trobada entre el vell escriptor i el jove polític va acabar en un llibre, enginyosament titulat ‘España vertebrada’, en què suposadament Sánchez Dragó i Abascal corregeixen la columna vertebral a Espanya amb una dotzena de llocs comuns conservadors, un parell de metàfores necessitades i certa cura a l’hora de deixar anar feixistades. El retrat de l’escriptor dibuixa Abascal com un home d’ordre valentament enamorat d’Espanya que ha convertit el «sentit comú» en una veritat ontològica i justiciera. Per exemple, l’avortament. ¿No et diu el sentit comú que la dona és com un taxi, que porta un fetus dins, però que el passatger no és seu? Una altra cosa. ¿Que Santiago Abascal llegeix poquet i no sap respondre a alguna de les seves preguntes? No importa. El que és fonamental és que és «un home d’acció». Un Avinareta que ha fet gimnàstica. Com passa amb avis que només han sigut progressistes per riure després del progressisme, Sánchez Dragó simula una independència intel·lectual exquisida. Per exemple, insisteix davant Abascal que ell no és catòlic. Però això no li impedeix asseverar que a Espanya, durant el període més dur del franquisme, els espanyols eren més lliures i feliços que ara. I això, per a Abascal i els seus amics, és més valuós que complir amb la missa dominical. El vell és un company de viatge a enlloc.

Fernando Sánchez Dragó, company de viatge a enlloc

Com a comunista als anys cinquanta devia ser tan insuportable com ho és avui com a simpatitzant de la ultradreta

El més llegit