Picasso sempre m’haa caigut malament. Em semblava un envanit, un sobrat que s’havia cregut el rol del geni universal (com si en la soledat de les misèries de cada un algú pogués creure’s una estupidesa com aquesta), un home ridícul amb samarreta de mariner i calba lluent. Quan es va publicar que, a més, era un masclista i un misogin, només vaig poder pensar: em quadra amb el personatge. No només va néixer en temps d’esplendorós masclisme i va ser un seductor incansable, sinó que també va ser un home intens (jutgin-ho vostès mateixos: va deixar 13.500 quadres, 34.000 il·lustracions, 100.000 gravats i vuit amants conegudes, les vuit interessants, intel·ligents i talentoses). Admiro Picasso profundament. Recordo la commoció que vaig experimentar la primera vegada que vaig contemplar el Guernica. L’alegria immensa de poder mostrar-lo als meus fills. L’enlluernador descobriment dels esbossos i les fotos que mostren la gestació de l’obra. La muda impressió que em va produir descobrir Les senyoretes d’Avinyó en una paret lateral del MoMA de Nova York. O la quantitat de vegades que he passejat per les sales del Museu Picasso barceloní, moltes vegades en companyia. Totes, i moltes més, formen part de l’àlbum de la meva vida. Cada vegada que les veig cobra més sentit el fet que continuïn allà, en la meva memòria i en la meva emoció.