Ana Obregón vs. Rocío Carrasco

Ana Obregón va compartir a Instagram un missatge d'una seguidora molesta pels comentaris cap a la presentadora després de complir «l’última voluntat del seu fill», en comparació amb Rocío Carrasco, «que ha jutjat un home de maltractador quan set jutges no van trobar indicis de delicte i que com a mare ha exposat la seva filla de delinqüent». No es jutja que Ana Obregón compleixi la voluntat del seu fill, si així consta, igual que a cap altre pare o mare que passi per aquest dolor. Tot i que si l’última voluntat d’algú fos cometre alguna il·legalitat, s’entendria que no és adequat. El que es jutja és el fet d’accedir a una gestació subrogada il·legal que a Espanya «vulnera greument els drets fonamentals de la Constitució i els convenis internacionals de drets humans», com la Convenció dels Drets del Nen i Nacions Unides, segons el Tribunal Suprem. Carrasco no va cometre cap acte il·legal. L'article 24 de la Constitució reconeix el dret a la tutela efectiva dels jutges i tribunals. La llei de violència de gènere és constitucional, tot i que ella mai va denunciar als seus jutjats especialitzats, sinó que es va derivar. El seu cas no es va poder jutjar perquè no hi va haver judici, malgrat que la jutgessa en determinava indicis. Tampoc ella va ser declarada culpable per denúncia falsa perquè no se la va denunciar per això. Al seu arxiu se l’assenyala per haver denunciat tard, malgrat la jurisprudència del Suprem sobre això. I encara que s’interpretés que podia estar afectada per més fets en aquell període de temps, els forenses van indicar que hi havia una «relació de causalitat entre l’agreujament de la simptomatologia i els fets denunciats». Els sobreseïments en violència de gènere són habituals no per ser denúncies falses, sinó per les dificultats probatòries reconegudes per la justícia. Encara més en casos sobre violència psicològica i també en violència vicària, segons les Nacions Unides, que va cridar l’atenció a Espanya en diverss ocasions sobre aquesta qüestió. Que milers de dones anònimes declaressin la mateixa situació revela el patró de la justícia indicat per l’ONU, reforça la condemna a Espanya per violència institucional i demostra que Carrasco no era l’única. Finalment, Carrasco no ha exposat la seva filla com a «delinqüent», sinó que va ser la justícia la que va condemnar la filla per un delicte de maltractament habitual a la seva mare, avalada com a progenitora als informes. Una mare que mai va denunciar la seva filla per protegir-la, sinó que la filla va denunciar la seva mare i li va negar un procés de mediació. Ana Obregón no ha estat agredida per un descendent i, en tot cas, el que s’ha exposat és la imatge d’un menor en una portada de revista. No hi ha cap coincidència en els dos casos, excepte que són temes mediàtics. Si Ana Obregón és jutjada per l’opinió pública, Rocío Carrasco ho és encara dos anys després. No fem comparacions que no són procedents per consideració amb les víctimes que van denunciar violència de gènere i no van trobar protecció en la justícia i per respecte a l'Estat de dret i les seves lleis.

El més llegit