Sílvia Munt, en bona companyia

Quan una mare enterra un fill, una part d’ella també mor. Un principi que la mil·lenària cultura xinesa va convertir en proverbi: pare i fill són dos, mare i fill només un. I no hi ha dona castigada amb tan terrible pèrdua que pugui evitar el dolor profund i permanent que arrossegarà de per vida. A les cròniques s’ha escrit que Ana Obregón ha volgut compensar una derrota íntima amb una victòria aliena. La mort del fill biològic pel naixement de la neta subrogada. Complint una voluntat pòstuma ha allargat la polèmica perquè les bones exclusives d’avui es dosifiquen com els fulletons d’ahir. Així ha sigut com els que injuriaven les cròniques del cor també s’han afegit al cor popular d’un procés il·legal a Espanya però possible en altres països. Tràmits discutibles sobre els quals han opinat Govern i Congrés als que demanen revisions de normes perquè ja no queda res que no pugui envair-ho tot. Al mig, les dues Espanyes sempre disposades a polemitzar des de posicions oposades. Unes de contundents, altres de matisades. La informació confosa amb l’especulació, la notícies amb el rumor i la protagonista al centre modelant la seva veritat entre el dolor, l’exhibicionisme, la recuperació i l’alegria. En el debat, la barreja impossible. Des de la llei i la seva debilitat al poder dels diners i la seva perversió. Des de la ciència i la seva recomanació als límits socials tant dels contractants com de les contractades. Des de l’edat avançada de l’àvia-mare al futur incert d’una nena exposada a un tutela pública i publicada abans que la vida l’empenyi a una potencial soledat. Biologia i perversió, egoisme i altruisme, generositat i explotació, negoci i solidaritat es van alternant amb la mateixa força que les opinions oposades i la controvèrsia aguditzada. Però tots obliden el primordial: els fills no són propietat dels pares. Els fills són prestats. La frase, contundent i concloent, apareix com qui no vol res a la pel·lícula ‘Las buenas compañías’. La directora, Sílvia Munt Quevedo (Barcelona, 24 de març de 1957), afirma que se la va dir la cuidadora de la seva mare. Una dominicana anomenada Esperanza, allunyada del seu país per feina i separada dels seus fills per necessitat. I no va poder evitar incloure-la al guió perquè, sense èmfasi però amb sentiment, la digués una mare resignada a la seva filla inconformista quan aquesta li planteja els dubtes que bifurquen el seu camí. Les pròpies de qualsevol jove però corregides, augmentades al Bilbao de 1976. Silvia Munt s’ha basat en les 11 de Basauri per mostrar la constància del feminisme en defensa dels drets de les dones. Aquelles que es van enfrontar a un procés penal que va durar nou anys, acusades d’haver avortat. Però el film que reflecteix els inicis del moviment i els aires de canvi que es respiraven va molt més enllà dels fets. I creua vivències i sensacions, realitats i desitjos, possibilitats i frustracions de dues generacions que conviuen però no coincideixen, que pateixen però no parlen, que saben però no diuen. ‘Misty’ flota en l’ambient. Com en el clàssic del jazz rememorat per Elena Tarrats, les protagonistes es pregunten si no estaran irremeiablement perdudes. Per això es necessiten. I, d’aquella necessitat, la força que ens va impulsar fins aquí.

Sílvia Munt, en bona companyia

La directora i actriu s’ha basat en les 11 de Basauri per mostrar la constància del feminisme en defensa dels drets de les dones

El més llegit