Dinar d’amics un diumenge assolellat. Mengem i parlem, però en lloc de voler arreglar el món ens dediquem a certificar el desastre. La sequera, els pantans buits, en un lloc incendis i a l’altre inundacions, la crisi climàtica i la desigualtat econòmica... Amb el títol de la seva última i excel·lent novel·la, Ada Castells dona un nom a aquestes nostres sensacions: 'Solastàlgia', el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra, i alhora el migrat consol de saber-ho. Parlem i estem d’acord que el problema va més enllà de les persones, que són les multinacionals les que haurien de prendre mesures. I els Governs. Penalitzar els combustibles fòssils, per exemple, però les cimeres del clima sempre són un fracàs disfressat d’èxit. Els nens corren i juguen al jardí. Algú diu: «Nosaltres no ho veurem, però ells sí».