La vida és com el ‘Tetris’

De ‘Mario Bros’ vaig aprendre a tenir consciència de classe: un lampista grassonet i amb bigoti podia resultar més heroic que un superheroi empolainat amb capa i amb els calçotets per sobre dels pantalons. De ‘Zelda’, que no tenia sentit de l’orientació: vaig jugar molt a consoles fins que en aquest joc el guerrer Link havia de buscar el seu camí en quatre direccions de boscos per ajudar la Princesa a salvar el regne d’Hyrule (jo em perdia igual en aquests senders digitals que als carrers de Barcelona). Del ‘Tetris’ vaig aprendre, no obstant, el més important de tot. Tenim sempre la temptació de pensar que la vida és una successió de proves de l’heroi que, afrontades amb valentia i resolució, ens porten a un desenllaç feliç. No obstant, la vida és més aviat com fregar els plats (l’endemà han tornat a créixer a la pica) o com el ‘Tetris’. Arrenca amb un espurneig d’amables peces de colors i amb una música pausada que ens deixa temps per col·locar-les d’una manera plàcida, lúdica. A mesura que el joc avança, la banda sonora es torna més insidiosa, ens apressa, i les peces (com els problemes) ens cauen del cel més i més ràpid. Per un moment la sensació ens agrada, perquè ens posa a prova. No obstant, quan la polka ja porta un ritme endimoniat i forcegem sota una tempesta de tetrominós (les peces de quatre blocs, verticals, quadrades, en ele) ens adonem que tot és inútil. Només podem guanyar temps, sense disfrutar-lo: encaixar dues peces més, tres, quatre, a tot estirar. No hi ha monstre de l’última pantalla perquè el monstre és el mateix mecanisme del joc. Al final, ‘Game Over’. No és gaire difícil veure el simbolisme, si jo ho vaig detectar als 10 anys amb una Gameboy a les mans i un Cacaolat a la taula. Les peces de colors són els problemes, la música és la radiofórmula (no, en realitat és el soroll de comentaris pròxims i el de l’actualitat), el mecanisme del joc és el sistema i el ‘Game Over’ és, en fi, això, el final. Tots morirem i l’únic consol (i quin consol tonto) és que no serem els únics. No sé si ‘Tetris’, la pel·lícula sobre el famós videojoc que acaba d’estrenar-se a la plataforma d’Apple té aquest rotllet Bergman que a mi sempre em va suggerir el joc, perquè els seus guionistes i assessors l’han venut més aviat com un ‘thriller’ (amb subtext, en temps de Putin, que és possible l’amistat als dos costats de la Cortina d’Acer). El 1988 Hank Rogers, que treballava important jocs al Japó, es va enamorar en una fira de l’invent i va viatjar a la Unió Soviètica, on encara enviaven estàtues que no somreien i es feien cues per aconseguir carn. Va hipotecar la seva casa per comprar els drets i es va aliar amb Nintendo. Allà va haver de batallar amb oficials del Govern i espies de la KGB (hi havia altres interessats, com Maxwell), però es va fer amic del creador, Alexey Pajitnov. La resta és història: ‘Tetris’ és l’equivalent a les videoconsoles de l’‘Aniversari Feliç’. Un joc que es ven, entre altres coses, com a educatiu, tot i que eduqui en certeses fosques com les que a mi, aquest nen una mica malastruc, em va inspirar. Pel·lícules sobre videojocs sempre s’han estrenat (de fet, n’hi ha una altra en cartellera sobre l’univers Mario), però és curiosa la tendència actual de Hollywood a fer-les sobre objectes de consum. Estan en preparació adaptacions sobre la història de ‘Blackberry’, de ‘Nike’ i fins i tot dels ‘Cheetos’. Tinc reflexions metafísiques sobre cada un d’aquests productes (especialment dels últims). De moment, desempolsegaré la Gameboy i li ensenyaré al meu fill «que la vida anava de debò ho comença a comprendre més tard» (a la quarta pantalla).

El més llegit