Álvaro Cuesta, progressista, derrotat i batallador

Potser això és el periodisme: explicar les últimes peripècies d’Álvaro Cuesta a gent que no sap qui és Álvaro Cuesta. No faltarà qui fins i tot cregui que ja estava mort, que Déu el tingui en vida molts anys. En vida ho està, sens dubte, en vida paradisíaca podria dir-se fins i tot, ja que és membre del Consell General del Poder Judicial. Sense ser jutge. No se m’espantin. Hauria preferit escriure d’Ana Obregón, però bé, potser també Ana Obregón hauria preferit que ningú hagués d’escriure d’ella. Hi va haver un temps, temps de Rodríguez Zapatero, en el qual Álvaro Cuesta, asturià de l’any 1955, sortia molt en els telenotícies i en els articles de premsa, tant en cròniques polítiques com en columnes. Era un puntal del PSOE, un alegre i delerós diputat socialista que recorria, com a secretari de llibertats de l’Executiva federal, tot Espanya participant en actes, mítings, col·loquis i altres parafernàlies polítiques o intel·lectuals, veu greu, gest aplomat, to solemne, he vingut perquè m’escolteu. Afable, culte, format, bon conversador. Cuesta es va llicenciar en Dret i va començar la seva carrera política com a regidor a Oviedo, allà, allà és on s’han de formar els fonaments de tot bon polític que aspiri (¿n’hi ha algun que no?) a estar tota la vida en la cosa pública. Allà, inspeccionant pilons, escoltant veïns, reposant acerats, ordenant neteges i detectant dèficits de papereres. Parlant de neteja i trànsit i prometent vivendes socials barates, que és el que tots els regidors per antonomàsia prometen però no porten a terme. Crec que tot regidor que es preï, sigui quina sigui la mida del seu municipi, consell, vila o cabildo, faria bé de donar almenys tres vegades la mà a cadascun dels habitants, veïns o empadronats al lloc durant el seu primer any de mandat, tant si pertany a la Regidoria de Festa com a la de Cultura o a la de Parc Mòbil. Ja el segon any ha de començar a anomenar-los pel seu nom. O malnom. Després d’aquella etapa municipal, 95-99, va passar al Congrés dels Diputats, on va estar ni més ni menys que del 1982 al 2011. O sigui, des del primer i històric triomf de Felipe González (i Guerra), 202 escons, fins al 2011, l’any de Mariano Rajoy, majoria absoluta, gairebé el 45% dels vots per a un PP que prometia treure’ns de la crisi. Estar 30 anys al Congrés delata segurament un caràcter adaptable a les circumstàncies polítiques. Al socialisme asturià, manés qui manés. Cuesta es va convertir en un clàssic. En un clàssic de la Carrera de San Jerónimo. Allà va veure passar presidents, companys d’escó, bidells, secretaris, cambrers i, potser també, els lleons de les Corts. Després de dos anys de fer el baliga-balaga, 2011-2013, va passar a vocal del Consell General del Poder Judicial adscrit a la facció progressista. Deu anyets. I per allà ve el seu salt a l’actualitat i als titulars aquests dies. Va intentar dimitir i que dimitissin en bloc tots els progressistes per deixar l’òrgan sense quòrum i sense possibilitat de fer res més. Ho va proposar en una llarga i tensa reunió el 28 de març. Però no ho han secundat. Si vols te’n vas tu, van venir a dir-li. Som progressistes però no partidaris de quedar-nos a l’atur, semblava sentir-se en aquelles parets del sacrosant però pervertit lloc. Cuesta proposava un gest de dignitat. Una sortida al bloqueig. Alguna cosa. No una immolació, que seria concedir èpica a una cosa tan prosaica, però sí un petit gran cop d’efecte que remogués el tema. El CGPJ, l’òrgan de govern dels jutges, fa anys que no es renova. Anys amb el mandat caducat. Són jutges ocupes. La norma és que ha de reflectir la correlació del Parlament. Ara són 8 progressistes i 10 conservadors. Per tant, fa anys que hauria de ser de majoria progressista. Però no ho és perquè el PP ha obstaculitzat una vegada i una altra la renovació i espera que tots els temps es dilatin i que no faci falta renovar-lo perquè Feijóo arribi al poder. Si l’explicació els sembla simplista, atenguin les excuses del líder del PP, dels líders del PP, tots aquests anys. No estan exemptes de mentides les argumentacions socialistes sobre això, però l’únic objectiu és que la vulneració més gran de la llei, i això explica la inoperància de l’òrgan, és que la seva composició està més caducada que un iogurt de coco del 1943. Només que un dels vuit progressistes del Consell s’hagués mantingut, podrien haver continuat funcionant. Calia que se n’anessin tots per aconseguir l’objectiu de Cuesta. No va demostrar capacitat de convicció. El bloqueig persisteix. Tots continuen cobrant. La justícia se’n ressent i la democràcia una miqueta també. Cuesta continua a la bretxa. El Consell no el renova ningú. Ja és un quist. Un quist conservador atrinxerat. Ara un quist amb un quist progressista que es resisteix a marxar. Tot molt sa.

Álvaro Cuesta, progressista, derrotat i batallador

El vocal del CGPJ proposava un gest de dignitat. Una sortida al bloqueig. Alguna cosa.

El més llegit