La nit a mitja tarda

Eduardo Falú, l’home d’una mà que semblava una guitarra, del sud com Messi, poeta de la cançó folklòrica argentina, canta uns versos inoblidables que serveixen per a aquest moment nocturn de l’equip en el qual sospirem perquè torni el de Rosario. La cançó diu, en part, «‘se me está haciendo la noche en la mitad de la tarde/ no quiero volverme sombra/ quiero ser luz y quedarme’». El Barça sospira per Messi. Els aficionats sospirem perquè s’acabi aquesta nit de l’ànima perduda del millor davanter de la seva història, i en aquesta pregària intervé la cançó. Massa nit sense Messi, massa tarda trista, massa notícies per les quals perilla el sentit comú de la història blaugrana. El sentit comú obligava a anar amb compte amb el que es trenca, però s’ha trencat el Barça pel prestigi, no pas pel que passa en el camp, i això és fatal per treure cap. La nit és llarga, i ja és massa llarga, com la cua d’una serp verinosa. Fins que no s’alliberi el ‘brono colidoso’ (això és de Cortázar) que tenalla el coll blaugrana no ens salvaran ni les victòries al camp. El conte de la lletera La nit pot millorar-se, es pot aclarir, si torna Messi. El conte de la lletera aconsella que hi hagi llet perquè es produeixi el miracle, i ara, disculpin, el que hi ha és mala llet; llet quarterada, trencada, de la qual pengen insults, vaguetats, mitges veritats, amb tal d’avergonyir (sense raó, amb ella) l’avenir d’un equip que, home, no està tan malament del tot. Mirin la taula, i contrastin-la amb altres taules, i comparin el que es diu del club blaugrana, mentre juga, amb el que es diu del joc en curs dels altres. El Barça juga bé, falla, torna a jugar bé, té lesionats, es recuperen. Té de tot. És un equip de futbol. El tracten com si fos una ardida sospita tot el que prové dels seus peus. I del cap ni en parlem: aquesta està condemnat. El mite Fati Se li està fent la nit i està creant el dia alhora el Barça. Faltava que, en aquesta degolladissa que ens ha tocat, es trenqués el mite Fati, referit pel pare per ser més que un club. I ahir a la nit, a la fi, posat i disposat, va marcar un gol de vibrant serenitat. Va fer de Messi una mica, ¿o no es pot dir, això? I com que porta el 10 a la camisola (així es deia en temps de José Félix Pons) és fàcil deduir que alguna cosa en l’horitzó s’obre perquè un dia (¡tant de bo!) el gran li faci el passadís a l’altre, celebrant que, a la fi, Ansu el 10 i el Gran 10 coincideixen en un camp de joc que els espera. Un dels dos ens farà feliços; ja ens va fer feliços el més gran, el paisà de l’home que, amb la guitarra, va ensenyar a l’Argentina a donar aire a la melancolia. «‘No quiero volverme sombra, quiero ser luz y quedarme’». LaLiga és la llum que va davant. Ja ho veuran dimecres. Llavors es jugarà amb llum elèctrica un partit elèctric que jo veuré perquè no vull que passi a més aquesta sensació de plena nit en què ens ha volgut posar la mala història. Em queda un lament. Que l’Elx, ai, l’altre equip del nostre estimat i enyorat director, Antonio Franco, estigui, aquest sí, amb tota la nit a sobre.

La nit a mitja tarda

El Barça recupera els davanters i goleja el cuer

La contracrònica de l’Elx-Barça: Ansu Fati s’allibera i Eric es reinventa

El més llegit