Als carrers de les nostres ciutats sobreviuen, cimentades a les voreres, milers de bústies blaves. Porten una existència gairebé incorpòria. La nostra mirada les travessa sense veure-les. Són allà, com tantes altres coses davant els nostres nassos, però ningú passa davant d’una, s’atura i exclama, gratament sorprès: «Caram, una bústia blava. ¡Que bé!». Podem arribar a veure les bústies grogues, perquè encara viuen generacions que ens hi acostem per deixar caure a dins una carta. Però la bústia blava, abans verda, és d’ús exclusiu per a carters, que custodien en ella la correspondència que després reparteixen per la zona.