El vent i les tempestes

«Leve es la primavera, / solo un viento que va / de árbol en árbol». El haiku del poeta japonès Usuda Arô mostra un vent de tal fragilitat que la bellesa va dins d’ell com l’efímer a l’estació a la qual canta. El vent així és una carícia que no té res a veure amb com el veiem a Occident. A la pel·lícula ‘As bestas’, el camperol gallec que tan convincentment encarna l’actor Luis Zahera diu al seu nou veí, arribat de França al llogarret que fins aleshores habitava només la seva família: «Mira, francès, per a tu això segurament deu ser molt bonic, però per als que vivim aquí i hem menjat merda des de fa segles, els diners dels molins de vent ens venen molt bé, perquè amb potser així el meu germà es compra un taxi a Ourense i comença a viure millor i la meva mare i jo ens mudem a un pis i comencem a viure com persones, no com animals, que és com hem viscut sempre en aquest llogarret que tan bonic et sembla a tu». El diàleg no és exacte, el reprodueixo de memòria, però reflecteix l’enfrontament entre dues concepcions del món rural: el dels que hi viuen de mala gana perquè és el que tenen des que van néixer i els que l’han triat com a forma de vida per raons sentimentals o ecologistes. ¿Quina d’aquestes raons és la millor? ¿Quin dels personatges està en la veritat moral? Aquest és l’eix de la premiada pel·lícula de Sorogoyen que, a part de mostrar una realitat vigent avui en molts llocs d’Europa malgrat que la majoria la ignori, reflecteix un nou fenomen que, almenys a Espanya, ha vingut a atiar aquests vents d’angoixa com és l’enfrontament entre els veïns d’aquesta mal anomenada Espanya Buidada, ja que encara queda gent que hi viu, a causa de l’acceptació o no de les indemnitzacions que se’ls ofereixen per implantar als seus territoris parcs eòlics i solars que no són més que les engrunes d’un pastís multimilionari del qual els que s’emportaran la part més gran seran les empreses promotores, amb directius mai viuran ni patiran les conseqüències per a la natura i per a la vida dels veïns de la implantació d’aquests parcs eòlics al costat dels seus llogarrets. Segurament el Govern espanyol creu amb bona fe que en la renovació energètica que promou i que Europa li finança amb els seus fons tot són avantatges, però si atengués una mica els signes del que està passant veurà que no és així i que no tot són virtuts ni joc net en una carrera pel benefici que, com tots, comporta també perjudicis i provoca danys col·laterals a moltes persones. I no parlo només ja de la lluita ferotge entre les empreses per aconseguir les concessions dels parcs energètics, lluita en la qual es reprodueixen les baralles i punyalades de tota la vida, això sí, de guant blanc com correspon al gremi, sinó entre els perjudicats per la instal·lació dels aerogeneradors i horts solars, que, a causa de les engrunes amb què els compren perquè no s’hi oposin o la facilitin administrativament, també s’enfronten entre ells mateixos com els desesperats famolencs del Tercer Món quan els arriba l’ajuda humanitària internacional. Ningú parla encara a penes d’això als mitjans, però des de fa temps als pobles i llogarrets de l’anomenada Espanya Buidada han començat a cremar cotxes i maquinària, s’han cremat muntanyes més de l’habitual i fins i tot s’han produït agressions entre algunes persones. I és que el que explica ‘As bestas’ no és pura ficció.

El vent i les tempestes

Els perjudicats per la instal·lació dels aerogeneradors i horts solars a causa de les engrunes amb què els compren perquè no s’hi oposin, s’enfronten entre ells. El que explica ‘As bestas’ no és pura ficció

El més llegit