La raó es perd quan en nom de les presumptes conviccions s’acaba negant la realitat. El discurs de Laura Borràs després de ser condemnada per haver manipulat uns contractes amb un amic seu va ser el mateix que hauria fet si la sentència no inclogués una petició d’indult, perquè el tribunal considera que no té més remei que imposar-li una pena, malgrat trobar-la desproporcionada. Aquest exquisit respecte pels drets d’una persona jutjada, propi d’un Estat de dret, contrasta amb les paraules de Borràs sobre la presumpta persecució política que ha patit per les seves idees polítiques i la injustícia del seu processament. La immensa majoria dels independentistes han entès que a l’encara presidenta del Parlament no l’han jutjat ni l’han condemnat per la seva defensa de l’1-O ni per la seva defensa de la legitimitat del president Puigdemont. Per això sempre que convoca els ciutadans per recolzar-la hi van quatre gats. Això sí, la direcció del seu partit, incomprensiblement, assisteix en ple perquè tenen pànic que encapçali la llista cívica amb què amenaça l’ANC. Aquest despropòsit, a més d’empetitir el moviment independentista, és un insult moral a les persones que sí que hagin pogut patir algun excés judicial per les seves idees polítiques. Però la justícia dels règims autoritaris mai perdona una pena si aconsegueix imposar-la.