Certament ha de ser difícil ser Gerard Piqué. Ho dic per la gran quantitat d’episodis que protagonitza i per la repercussió de cada una de les seves històries, les personals i les empresarials. Vull dir que ho ha de ser perquè no parlem només de l’estigma de la fama, sinó d’una capacitat inusual de ser protagonista de mil i una aventures. Ja sé que això passa amb molta gent (del món de l’espectacle, de l’univers esportiu, del planeta mediàtic), però el cas de Piqué respon a una mena de pulsió irrefrenable, a una fixació per tirar endavant a una velocitat desmesurada, com si l’objectiu no fos altre (l’hipotètic pla concebut que té al cap) que córrer i avançar, sense tenir justament un objectiu. Més aviat una acumulació d’emocions. Això és el que deia quan la seva empresa Kosmos va signar el contracte milionari per fer-se càrrec de l’organització de la Copa Davis: “Els mi·llennistes demanen més emoció i nosaltres volem equilibri, s’ha de modernitzar i conservar la identitat”. M’aturo en l’emoció, que és finalment, el carburant del motor del vehicle. És cert, no ens enganyem, que l’equilibri que aleshores esmentava per justificar l’arribada d’un projecte revolucionari a una competició antiga (la Davis) era en bona part una estratègia econòmica, però també cal tenir present el factor de la impetuositat. Tens la sensació que la vida de Piqué es mou entre aquests paràmetres: l’emoció de fer coses noves i l’equilibri de l’empresari que vol ser milionari en l’intent.