Aquells ‘meravellosos’ anys noranta

No hi ha res pitjor que algú que digui: «Jo és que soc molt autèntic». Bé, sí, Artur Mas, quan en una campanya va afirmar que el seu principal problema era ser «massa guapo». Hi ha variacions. Si algú afirma «és que jo soc molt tonto», probablement sigui massa llest (o espavilat), i si diu que és «abans que res una persona honrada», palpa’t dissimuladament la cartera i canvia-la de la sempre vulnerable butxaca posterior a la més fiable butxaca davantera. I, no obstant, vam créixer amb la idea d’intentar ser «autèntics». De l’esforç com a actitud indecorosa, de l’apatia generacional, de la repulsa envers l’èxit convencional, d’opinar sobre un desconegut com a actitud ordinària i fiscalitzadora, de tot això en parla el formidable assaig ‘Los noventa’, de Chuck Klosterman, que acaba d’editar Península. En aquella dècada, a la Generació X se l’acusava de ser la més apàtica de la història, però, com que els seus joves «solien respondre amb desinterès, validaven sense adonar-se’n l’afirmació original». La seva actitud vital dialogava bé amb la seva roba: camises de franel·la de quadres, texans espellifats, deixadesa ben pensada. Qualsevol triomf massa rotund quedava enfosquit pel núvol de la sospita: si agradaves massa, alguna cosa dolenta feies. Això generava ànsia d’autenticitat i també certes situacions forçadetes, com quan Nirvana van acceptar ser entrevistats en una gran revista musical, però el seu líder, Kurt Cobain, va aparèixer a la portada amb una samarreta on es llegia «Les revistes corporatives empesten». Potser és que no ens sentíem gaire importants. S’havia escrit que la Gran Història havia acabat. A la feina potser vam ser més submisos, perquè ens vèiem menys especials (i perquè ens havíem cregut encara la idea jesuïta de l’èxit per la feina). Però és que potser no ho érem, perquè per començar érem substituïbles: després de 277 intents es va aconseguir combinar l’ADN de la cèl·lula d’una ovella amb l’òvul d’una altra i es va clonar el primer mamífer (es va dir Dolly, en homenatge a Dolly Parton, perquè la cèl·lula era de glàndula mamària). Això per no parlar de ‘Jurassic Park’. Era qüestió de temps que ens clonessin a nosaltres, si no estudiàvem alguna cosa (¿Dret?) útil. A més, els èxits de l’època eren ‘Loser’, de Beck, o ‘Creep’, de Radiohead. És a dir, perdedor i raret. I Smashing Pumpkins deien que érem menys de zero. El primer pòster que vaig veure a casa d’un amic de l’escola era, de nou, de Cobain, i s’hi llegia: «M’odio i em vull morir». Als tretze anys, estàvem pletòrics d’autoestima. No esperàvem gran cosa de nosaltres, i per això tampoc ho demanàvem a la resta. Si en aquella última època sense internet algú hagués formulat la pregunta que apareix a Twitter abans de tuitejar, la resposta seria clara. «¿Què està passant?», diu aquesta casella. «Res», contestarien alguns. «¿I a tu què t’importa?», respondrien d’altres. Ja la generació mil·lennista, que ara voreja els trenta, era diferent. D’una banda, més polititzada, autoconscient i desprejuiciada (per exemple, en una era en què qualsevol música és a un clic de distància, té menys sentit diferenciar la música independent i autèntica de la ‘mainstream’ i prefabricada). I els nous joves són millors en molts sentits: per no esperar ja res del futur, poden criticar sense por del present (un present de diverses crisis en cadena). Alhora, l’autenticitat és una cosa més dúctil: és autèntic el que jo decideixo que ho sigui. Així, una defraudadora d’Hisenda pot ser una icona feminista (en els noranta, parlaríem de Bikini Kill) o es mantenen discursos ultracombatius en mitjans pagats per marques (recordin la samarreta de Cobain). O la mateixa identitat és canviant: res em fascina més que aquell perfil de persona (no necessàriament mil·lennista) que a Twitter accentua molt histriònicament la seva (dubtosa) pobresa i consciència de classe, mentre a Instagram filtra molt fotogènicament la seva bonança i accentua la seva (encara més dubtosa) riquesa. En realitat, els xavals del 1993 i els del 2023 volen ser autèntics, tot i que es riguin de l’etiqueta. Gestionen la precarietat o la frustració de maneres diferents. I, tant llavors com ara, qui presumeix massa de ser-ho és, precisament, qui s’enfronta a més contradiccions. El primer pas és, almenys, reconèixer-les, tot i que sigui trenta anys després.

Aquells ‘meravellosos’ anys noranta

Els xavals del 1993 i els del 2023 volen ser autèntics, tot i que es riguin de l’etiqueta. Gestionen la precarietat o la frustració de maneres diferents

El més llegit