Marta Rovira i Xavier Trias

Passats cinc anys des de la declaració unilateral d’independència (DUI), l’independentisme majoritari (ERC i JxCat) tendeix, més enllà de les paraules, a admetre dues coses. Una, que la independència no és viable a la curta. Dues, que per mantenir la seva implantació han de prioritzar la gestió. Això d’aquests dies de Clara Ponsatí i Meritxell Serret indica que la judicialització de la política segueix, però ara sense l’‘esquinç’ del 2017. Són pedres en la ‘conversió’ a la gestió, però no la impediran perquè ja és impossible (gairebé) que cap de les dues trepitgi la presó. A ERC –taula de diàleg– és on va néixer la ‘conversió’. I el president Aragonès ha dit que el seu objectiu a curt termini és pactar amb el Govern d’Espanya un referèndum amb clàusules per a la seva validesa com el grau de participació i el de vots afirmatius. Invoca Montenegro (el vot sí que havia d’arribar al 55%) i la llei de claredat canadenca. Avui aquesta idea té poc recorregut perquè, a part que Sánchez no l’admet, té en contra, per motius oposats, els dos altres grans grups parlamentaris, el PSC i JxCat. I les enquestes, fins i tot les del CEO de la Generalitat, diuen que la independència perdria el referèndum. El substancial és que a la curta ERC ha enterrat l’unilateralisme i vol gestionar Catalunya. A la llarga, ho va dir Keynes, tothom mort. A més, la secretària general d’ERC, exiliada a Ginebra des del 2018 i que és part del trípode que dirigeix la formació (amb Oriol Junqueras i Pere Aragonès) va fer dissabte unes declaracions a Catalunya Ràdio que no han sigut ben valorades. Marta Rovira, que alguns situen en l’ala republicana més radical, va anar més enllà que Aragonès i Junqueras a l’afirmar que, si bé el referèndum del 2017 va ser molt rellevant perquè va mostrar la força de l’independentisme, no va tenir prou legitimitat interna perquè el Govern no va saber connectar-lo amb una part de la societat catalana. Suposo que es referia a la de l’àrea metropolitana. Però que la seva gran propagandista digui ara que no tenia prou legitimitat interna... I va afegir que tampoc va tenir prou impacte internacional ja que cap país va reconèixer la independència catalana. Per això va apostar per «corregir el que convingui». ERC no renuncia a una independència futura, que continua sent la principal motivació de la seva militància, però admet que la independència a la curta és impossible i que han de governar bé per guanyar més suport popular. I no és fàcil perquè estan en minoria (33 diputats sobre 135), han aprovat els pressupostos gràcies al PSC i afronten problemes urgents i immediats com la sequera. S’objectarà que aquesta ‘conversió’ pragmàtica –no doctrinal– és només d’ERC i que JxCat enarbora la legitimitat del president Puigdemont. I Josep Rius, influent dirigent de Junts, va contestar immediatament Rovira dient que estava fent el que no va aconseguir la policia que va enviar Rajoy per rebentar l’1 d’octubre. D'acord, però de la teoria a la pràctica... hi ha un bon tros. I Junts i l’antiga CDC –des de Jordi Pujol al mateix Puigdemont– estan recolzant la candidatura de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona. Per guanyar Trias no aixeca l’estelada sinó el vot contra Colau. I per governar l’ajuntament diu estar disposat a pactar tant amb ERC com amb el PSC. Ha afirmat que és independentista, però que no la creu viable a la curta i que Puigdemont li va dir que la seva obligació era guanyar les eleccions a Barcelona. No és teoria. La Diputació de Barcelona, presidida per Núria Marín, està governada des de fa anys per un pacte PSC-JxCat. Puigdemont té el seu costat pragmàtic, però després del referèndum va optar per l’exili. Per això el seu aterratge és més complicat perquè, al contrari que Oriol Junqueras, Jordi Turull i Jordi Sànchez, no pot ser indultat. O el seu indult seria més barroc. Però els equips de Junts i CDC, que són circumferències secants, volen tornar a governar. Sense obeir ERC i per això –diuen– van sortir del Govern. ERC i Junts es barallen per l’estelada, però amb els seus fets estan dient que competeixen per manar a la Generalitat, les diputacions i els ajuntaments. La doctrina permet tots els discursos. La realitat els força, cada dia una mica més, al pragmatisme. ¿Està malament?

Marta Rovira i Xavier Trias

Ni ERC ni JxCat renuncien a la independència, però la realitat els obliga a assumir que per no perdre força han de saber governar les institucions

El més llegit