El fill d’algú d’Ana Obregón, per Juan Soto Ivars

Ana Obregón, 68 anys, en una cadira de rodes, sortint de la sala de parts amb un nadó nounat que ha parit una altra dona. La imatge és grotesca, sí. Com les d’homes gais en llits d’hospital sostenint nadons parits per d’altres. ¿Forma part aquest tipus de foto de l’opereta dirigida per la mare o el pare clients, d’un protocol absurd dels hospitals dels EUA, d’un servei extra pel qual es pot pagar? Ho ignoro, com ignoro si també els posen un dilatador en alguna part per a una ‘experiència immersiva total’. Però aquestes fotos irreals, fingides, són, de qualsevol manera, la forma més eloqüent d’explicar què és la gestació subrogada i què no és. Ja que sabem que aquesta persona que a l’hospital fingeix que ha acabat de parir no l’ha parit realment, sinó que usurpa el llit o la cadira de rodes a una altra dona que invariablement els està utilitzant, aquestes fotos ens obliguen a preguntar-nos per aquesta altra dona que acaba de separar-se del nadó que, durant nou mesos, ha gestat dins del seu ventre com si fos seu. La gestació subrogada està dissenyada per esborrar aquesta dona de la nostra ment, però aquestes fotos ens la tornen. No és algú que ha ofert un servei: és algú que ha passat per un embaràs, amb la tempesta sentimental que això comporta. Cap que hagi experimentat l’embaràs complet, cap home que l’hagi acompanyat, pot sortir de l’habitació d’aquest debat sense que aquesta pregunta li hagi clavat els ullals. L’embaràs no és un procés fisiològic més, es crea un vincle indestructible. Per això tantes de les dones a qui van segrestar els nens en hospitals per donar-los en adopció van embogir. Per això tants nens robats acaben buscant les seves mares. El negoci de la gestació subrogada ens oculta sistemàticament el destí de la veritable mare. Justifica aquest eclipsi amb la higiene de la protecció de dades, però no costa gens sospitar que, amb el pas dels anys, moltes d’aquestes dones parlaran de la manera en què la separació va afectar les seves vides, ni que hi haurà adults que vulguin saber a quin ventre es van gestar, quina dona els va abrigar abans que tinguessin la seva pell, cuidant-se de la seva dieta i la seva salut, parlant-los potser, cantant-los, perquè tot just néixer se’ls emportés algú altre, prèvia firma d’un contracte. Voldran saber per què aquesta mare no va lluitar per quedar-se’ls. Jo m’ho preguntaria. Vaig trigar un temps, vaig haver de donar moltes voltes a la qüestió de la gestació subrogada per adonar-me de l’evident immoralitat que és. Vaig anar decantant la notícia estranya que això era possible des del meu temperament liberal, que simpatitzava amb les justificacions, cap a una progressiva i total repugnància del mètode: cap servei hauria de passar per arrabassar a una mare el seu nadó dels seus braços. És possible que algunes de les propietàries d’aquests ventres de lloguer arribin a creure que no han desenvolupat cap vincle amb els seus fills. Sospito que el temps serà una pedra. Tant de bo m’equivoqui. Dit això, ni Ana Obregón, ni cap dels que acaben sent pares d’aquests nadons em sembla malvat, perquè els camins del cor són misteriosos. L’important és que siguin bons pares i segur que molts aconsegueixen ser-ho. No crec que ningú tingui dret a atacar-los, a personalitzar o menysprear el seu amor. Són pares consumats una vegada que es consuma la immoralitat. Sobre arrels estranyes poden construir-se bones famílies. Però això no treu perquè escrigui que el sistema de la gestació subrogada mereix desaparèixer. El temps, que em doni la raó o me la tregui.

El més llegit