Se succeeixen els aniversaris i aquest any toca ni més ni menys que el 150è de la I República espanyola, que s’emmarca en el període del Sexenni democràtic, etapa fascinant tant per l’enorme quantitat d’esdeveniments que es van succeir entre 1868 i 1874 com per la profunditat dels debats a què va donar lloc. Si hagués tingut un final feliç, la història d’Espanya hauria sigut diferent. Però la monarquia parlamentària d’Amadeu I, clar precedent de l’actual, va fracassar per l’excés de faccions polítiques, particularment per la divisió dels progressistes després de l’assassinat del general Joan Prim. I quant a la República, el seu naufragi va ser la conseqüència de les contradiccions i divisions en el si del republicanisme, sobretot en relació amb el model d’organització federal. Consolidar la república era difícil, perquè es va proclamar més per exclusió, a fi de cobrir el buit de poder després de l’abdicació del rei, que per l’existència d’una majoria social republicana. El fracàs de l’experiència federal, i la responsabilitat que se li atribueix en el fiasco republicà, va marcar negativament en la cultura política espanyola del segle XX la percepció del que és en realitat el federalisme: una fórmula per gestionar la pluralitat sense posar en doina el principi d’unitat.