Una escriptora catalana que acaba de publicar un llibre ha fet saber que en el seu contracte d’edició hi ha una clàusula que en prohibeix la traducció al castellà. En el llibre en qüestió, un dietari personal, expressa el seu patiment per la llengua i «el desig de preservar-la» per tal que no s’extingeixi. I, en conseqüència, ha optat per «no contribuir a la bilingüització de la literatura catalana». Considera, per tant, que una traducció és pràcticament un acte homicida. És una decisió respectable que no entenc i que ha aixecat una determinada polseguera en alguns mitjans (com un exemple d’hispanofòbia) i que també ha generat uns quants comentaris d’altres escriptors que sí que han optat per publicar alhora en les dues llengües. Aquest és un país estrany on pot passar això: que en el mateix moment surtin al mercat dues opcions lingüístiques (l’original i la traducció) d’una mateixa obra. No passa a la inversa, evidentment, o, en tot cas, es tradueix al català, provinent del castellà, al cap d’un temps, una circumstància que també ha provocat debats intensos.