M’assec a escriure la columna sense les ulleres, perdudes dins de casa, que ja em val. He mirat fins i tot sota el llit, per si ahir a la nit van caure de la tauleta, i res. Les molt astutes sortiran quan els plagui. Les ulleres ‘de prop’, les de llegir, les de la vista cansada, perquè es va perdent l’elasticitat de la lent natural de l’ull, la que permet enfocar els objectes a diferents distàncies. Amb els anys, diuen els oftalmòlegs, el cristal·lí es torna més rígid. Com les persones. Com les manies.