Què deu tenir el càrrec de director general de la Guàrdia Civil, que des de la creació fa 179 anys pel duc d’Ahumada, tot just un grapat dels successors –n’hi ha prou amb les dues mans per enumerar-los– han sobrepassat els tres o quatre anys al capdavant de l’ordre benemèrita. La nòmina dels 82 responsables –83 amb l’acabada de nomenar Mercedes González– que han ocupat l’alta direcció d’aquesta institució militar durant tres segles, està poblada de mandats tan breus (mesos, un any, dos anys) com, en molts casos, esquitxats de clarobscurs. Al llarg de la seva història ha aconseguit, però, capgirar la percepció social d’un cos que va arrossegar llegenda negra durant dècades, llaurada amb la dispensa que donava l’autoritat i el bigoti, passant de l’aristòcrata militar al capdavant de centenars de persones de poca importància tocades de tricorni repartits per l’Espanya d’‘El crim de Conca’ i la post-Guerra Civil a l’actual estatus disciplinat, pròxim, fins i tot amable, que els gairebé 90.000 integrants tenen més popularitat i proximitat social que els que, en diversos casos, s’han prestat a dirigir-los.