Per fi, el despertador de piles s’ha posat en hora ell solet sense necessitat de potinejar-lo. Per art de màgia, a les dues van ser les tres, i ja. Em fa mandra buscar les instruccions de l’artefacte, de manera que cada any es repeteix la mateixa cançó: espero pacient cinc mesos, d’octubre a març, fins a l’ajust amb l’horari d’estiu, per deixar de mirar-lo de reüll i odiar-lo pels petits ensurts quotidians. Aquest dilluns comença, doncs, la setmana del disloqui circadiari, d’anar ensopegant amb els efectes d’un ‘jet lag’ permanent. I així fins almenys l’any 2026.