Renda bàsica: indignació i esperança, per Joan Tardà

La vicepresidenta Vilagrà ha afirmat que el Govern, malgrat que Junts i el PSC (amb els vots de la ultradreta) hagin tombat la partida destinada a implementar la Renda Bàsica Universal (RBU), no pensa llançar la tovallola. Val a dir que es tractaria d’una prova pilot per la qual unes persones rebrien una assignació monetària durant 24 mesos a fi de poder avaluar les conseqüències en tot els àmbits i la viabilitat de la RBU. Les paraules de la responsable política de l’Oficina del Pla Pilot de la RBU adquiriren un gran valor pel compromís contret: continuar amb el projecte. Declaracions que no podien ser distintes, bo i atenent, d’una banda, als objectius d’un Govern que ha optat per l’adjectiu “transformador” a l’hora d’autoqualificar-se i que persegueix la identificació de les noves generacions amb la república social i política a construir (i a proclamar!). I, d’altra, perquè representa un partit que històricament ha fet bandera de la RBU. Efectivament, dono fe dels anys de reivindicació de la RBU al Parlament espanyol per part del republicanisme. Ja Joan Puigcercós l’any 2005 plantejà en el full de ruta del Govern Zapatero, que tenia el suport d’ERC i d’IU-ICV, la incorporació d’una prestació econòmica universal no condicionada, inembargable, amb la voluntat d’assolir una millor redistribució de la renda. Posteriorment, el republicanisme mantingué la demanda amb l’objectiu que el debat ideològic no quedés sepultat ni pogués ésser combatut des de la frivolitat. No obstant, la renda bàsica fou estigmatitzada: de “reaccionaris”, ens qualificà l’actual conseller Carles Campuzano, brillant diputat de CiU en tants altres àmbits. “Insolidaris” fou l’acusació del diputat del PNB Olabarría perquè es defensava, segons ell, “un sou per no treballar i viure a costa dels qui ho fan”, mentre que el PSOE s’instal·là en la banalització de la proposta amb la publicitació de xifres estratosfèriques o s’avingué només per necessitat aritmètica a acceptar una comissió d’estudi que, després, deixà morir. En tot cas, la primera llavor plantada anys abans per part de Carme Porta al Parlament, amb l’assessorament acadèmic del professor Daniel Raventós, havia fructificat, bo i superant aquells que sempre s’havien abonat a fer creure que la RBU era una dèria de quatre “progres” universitaris i de vuit polítics “il·luminats” per la utopia. De fet, s’ha passat de l’acudit fàcil a la necessitat, per part de les mentalitats polítiques conservadores, d’oposar-s’hi amb contundència davant l’amenaça que del debat teòric es passés ja a la implementació experimental. Perquè, a redós de la perseverança del pensament progressista i innovador, decantat en els moviments socials, ha anat creixent la necessitat d’encarar un nou sistema de protecció oficial. Imprescindible per a una societat que inevitablement ha de resoldre les contradiccions entre la seva pròpia viabilitat en el món del capitalisme global i l’exigència de metabolitzar una creixent dualitat social arran dels índexs de desocupació que s’albiren i per la conformació d’una majoria poblacional condemnada a viure en la pobresa malgrat haver-se socialitzat a llarg de la vida través del treball. Si el sistema actual de prestacions econòmiques condicionades no ha resultat efectiu a l’hora de superar la fractura social, indigna que el PSC continuï combatent la RBU amb tanta radicalitat com per negar fins i tot que en el laboratori de la nostra societat catalana pugui experimentar-se un pla pilot. Replantejar, en definitiva, l’actual sistema de protecció pública, qüestionar el marc fiscal actual, posar damunt la taula què fer amb les distintes formes de treball (assalariat, voluntari, domèstic, de cures...) esdevé tan evident com aclaparadors han estat els resultats de les enquestes fetes a Catalunya al voltant de la RBU, d’entre els quals el grau d’acord existent per a la seva implantació de 6,9 sobre 10 i una afirmació per part del 72% dels catalans que els suposaria un canvi positiu en les seves vides, sobretot entre les persones grans i en risc d’exclusió. Que la CUP hagués pressionat perquè la RBU formés part del full de ruta del Govern, que els Comuns no en reneguin, ans al contrari, i que ERC, en el Govern del país, es comprometi a seguir impulsándola, esdevé una esperança en les esquerres que caldria no decebre.

Renda bàsica: indignació i esperança

Indigna que el PSC continuï combatent la RBU amb tanta radicalitat

El més llegit