De Lehman Brothers a Credit Suisse, què ha canviat i què no

Des de la crisi financera de Lehman Brothers han canviat algunes coses i d’altres no. El 2008 vam patir una costosa crisi bancària originada pels riscos presos davant el mercat immobiliari i la creació d’actius financers d’una manera descontrolada i possiblement fraudulenta sense que els controls interns i externs sabessin mesurar-los correctament. Amb Credit Suisse ha tornat a passar: durant els darrers anys, aquest banc s’ha ficat en inversions ruïnoses i negocis (alguns d’ells també fraudulents) sense que els controls interns i externs sabessin detectar-los a temps. Des de la crisi que va començar el 2008, les autoritats responsables han enfortit certament les funcions de seguiment per contrapesar l’avarícia (l’impuls irrefrenable de guanyar diners fàcils) i la ineptitud (l’agosarament de ficar-se en inversions que no coneixen ni entenen) d’algunes entitats, però ha quedat clar que no ha sigut suficient. Des de llavors, la majoria de bancs han fet molt per reforçar les segones línies de defensa (control intern, ‘compliance’), de la tercera (auditoria interna) i de la seva governança general. Però ha quedat clar que alguns no se n’han sortit, com és ara el cas de Credit Suisse i ja veurem si el de Deutsche Bank. Així, durant el darrers anys, el primer ha comès errors de tota mena: inversions ruïnoses (Archegos), fraus amb comptes d’oligarques russos, blanqueig de diners, etc. Tot això sense que els controls interns ho detectessin i corregissin sense demora. Muntar un sistema de controls efectiu en un banc internacional que actua en múltiples jurisdiccions i dedicat a la banca d’inversió, àmbit en què la complexitat de les operacions és molt elevada, no és gens fàcil i, a més, molt costós. Tampoc és fàcil controlar-ho per part de les múltiples capes i nivells de control extern que hi intervenen: auditors, agències de ‘rating’, autoritats del mercat, supervisors, reguladors, autoritats de blanqueig, autoritats de conducta, etc. El primer problema és que aquestes autoritats segueixen actuant a nivell nacional i els bancs a nivell multinacional, amb les dificultats i disfuncions que això comporta. Teòricament, s’ha avançat en la coordinació internacional dels supervisors amb els col·legis de supervisió específics per a cada banc en el qual participen tots els supervisors dels països en els quals actua el banc, però aquesta vegada no és suficient. Tampoc hi ajuden els passos enrere d’alguns reguladors en el camí d’aplicar una normativa estricta i homogènia: les pulsions liberalitzadores encara hi són, per exemple, contra la prohibició de les posicions curtes als CDS que afecten ara el gran banc alemany. Encara menys es té un mínim control dels vehicles no bancaris, font d’inversions molt arriscades de grandària colossal. Finalment, no totes les autoritats s’han dotat de mitjans humans i tècnics suficients per monitoritzar adequadament els bancs. Només a Europa s’ha avançat molt en la supervisió a nivell continental i es pot dir, fins al moment, amb bastant èxit. D’una banda, no s’ha avançat gens en la desconcentració dels bancs sistèmics, molt interconnectats entre si. Al contrari, cada vegada hi ha menys bancs, més grans i més interconnectats. ¡La solució a la crisi de Credit Suisse ha sigut formar un banc més gran i més sistèmic! D’altra banda, ¿té sentit tenir bancs sistèmics que es dediquin alhora a la banca d’inversions, a la banca comercial i a la banca privada, ja que, quan una de les potes va malament (normalment la d’inversions), arrossega tot el conjunt? La banca d’inversió és necessària, però comporta una complexitat i uns riscos que no son fàcils de controlar. Per tant, una possibilitat seria, d’una vegada, aïllar-la al màxim de la banca comercial i dels seus dipòsits de petits estalviadors protegits amb fons públics. S’ha avançat molt poc, també, en la reducció de les carteres sobiranes en mans dels bancs per evitar la transmissió de les crisis sobiranes als balanços dels bancs. El que sí que sembla que no ha canviat, ni canviarà, és l’afany desmesurat de guanyar diners per part dels gestors dels bancs mitjançant operacions cada vegada més complexes. Tampoc canvia, a la vista dels fets, la por dels inversors i dipositants envers els bancs que mostren debilitats. Per tant, encara que algunes coses han millorat des de Lehman Brothers, cal seguir avançant en l’enfortiment del control intern dels bancs, en la millora de les regulacions –com més europees, millors–, en el reforçament de les eines i capacitats de les autoritats per fer complir les regulacions i en la coordinació internacional. Evitar la cobdícia en el sistema capitalista també seria necessari, ja que, altrament, la seva contribució al benestar de la gent resulta cada cop més qüestionable.

De Lehman Brothers a Credit Suisse, què ha canviat i què no

Tot i que algunes coses han millorat des de 2008, les turbulències actuals mostren que cal continuar avançant

El més llegit