Ramón Tamames: el món d’ahir

Hi ha un dia per a cada causa, però hi ha més causes que dies. Així que algunes jornades acumulen commemoracions, evocacions o reivindicacions diverses perquè tots els objectius tinguin la seva oportunitat. Dilluns va ser el Dia Internacional de la Felicitat. Coincidir amb l’inici oficial de la primavera semblava una casualitat que podia augurar alguna cosa millor que un altre hivern superat, malgrat la preocupant advertència dels científics de l’ONU sobre els prolífics tentacles que va desenvolupant el canvi climàtic i la nostra passivitat. Definir els grans conceptes intangibles de la vida no és fàcil. D’allà l’eco de frases literàries, psicològiques i enginyoses que intenten donar respostes complaents a preguntes transcendents, ¿Què són l’amor o l’amistat?, per exemple. Hi ha llistats ingents de sentències firmades per grans noms de les lletres i la ciència, pensadors i investigadors que no sempre van encertar amb les fórmules literàries o químiques malgrat les metàfores i les endorfines. Per això es va imposar l’autoajuda. Per instar a resoldre individualment el gran objectiu de l’ésser humà: la recerca de la felicitat. La Universitat de Harvard acaba de publicar el resultat d’un procés sense igual. Des de 1939 i durant més de 80 anys ha fet el seguiment de les vides de dues generacions d’individus de les mateixes famílies. Observant l’evolució dels seus objectius ha anat demostrant els canvis dels seus paradigmes. I descobrim que si el 2007 la majoria dels mil·lennistes es movien entre enriquir-se i ser famosos, suposant que els conceptes siguin separables, actualment cultivar i mantenir les bones relacions és el que marca les expectatives vitals. Sembla evident que la concatenació de crisis financeres i sanitàries dels últims temps una mica ha tingut a veure amb la mutació del propòsit. Va ser en una reunió habitual de vells amics i antics camarades de les que ajuden a millorar l’estat d’ànim en la qual li van oferir la seva última oportunitat política a Ramón Tamames Gómez (Madrid, 1 de novembre de 1933). No només l’ha definit així ell mateix aquests dies de resurrecció, sinó que ha justificat que si no l’hagués acceptat se n’hauria penedit el temps que li quedi de glòria. La figura de l’acadèmic Tamames ha sigut eix de les converses públiques recents i no sempre des del respecte que mereix l’edat acumuladora de coneixement, saviesa i experiència. I això empenyia la moció de censura a una dimensió desconeguda. No pel seu possible resultat, ja descomptat, sinó per l’expectació que podia produir el retret a una manera de governar per part d’algú amb capacitat de pontificar. Una reprimenda en tota regla des de la mirada de qui podria anar molt més enllà del que sol fer-ho el partit que el proposava per a president, fins i tot estant als antípodes del que el Ramón va representar els anys en què va ocupar un escó. El mateix candidat ho va recordar, presentant-se a ses senyories com a col·lega d’abans. Quan va mirar cap enrere sense ira però tampoc coherència amb els seus ideals anteriors. Res per retreure si el que el feia feliç ara s’adaptava al temps canviant analitzat en l’estudi de Harvard. Per això, el pelegrinatge dels diputats a l’espai improvisat per reconfortar-lo després de la votació fallida es va revelar un homenatge al món d’ahir. El plorat per Vox buscant contagis de nostàlgia.

Ramón Tamames: el món d’ahir

La figura de l’acadèmic ha sigut eix de les converses públiques recents i no sempre des del respecte que mereix l’edat acumuladora de coneixement, saviesa i experiència

El més llegit