Cada vegada que parlen de Carles III, abans penso en el conyac de la destil·leria Osborne, rei de les barres dels 80, ànima esperituosa dels cigalons més senyorials d’aleshores, que en sa majestat britànica, el primogènit de la finada Elisabet II. Falta de costum, potser. El cas és que el sobirà amb nom de brandi i la reina consort Camil·la, de comú acord amb l’Elisi, s’han vist obligats a suspendre el viatge a una França en convulsió després de la reforma de les pensions, que allarga fins als 64 anys l’hora de la jubilació. La visita, que començava diumenge, no pintava gens bé: els vaguistes es negaven a col·locar les alfombres vermelles. I amb el país potes enlaire, hauria resultat molt poc fotogènic un banquet al palau de Versalles, la casa de Lluís XVI i Maria Antonieta, la mateixa que va despatxar la penúria de pa amb un frívol «doncs que mengin pastissos» (pel que sembla, la frase és més falsa que un duro ‘sevillano’).