Tamames i les tempestes que no venen

En les primeres setmanes del convuls any en què van apunyalar Julo Cèsar, l’any 44 abans de Crist, Marc Tul·li Ciceró va escriure el ‘Cato maior de senectute’, més conegut com ‘De senectute’ a seques, un tractat on l’orador romà reivindica la utilitat de l’avi assenyat i experimentat en la gestió de la cosa pública. L’obra es planteja com un diàleg, a la manera platònica, entre Cató el Vell i dos joves, Escipió i el seu amic Lelio, que admiren la intensa activitat desplegada pel primer, de 84 anys, una edat rara en aquell temps remot. Cató els arenga a no maleir la senectut, sinó a prendre-la com una etapa més de la vida, també pròdiga en dons. Abans que els romans s’emboliquessin en les seves túniques, sabem que fer-se vell és una immensa contrarietat, parlant fi. Escassegen els plaers, majorment els de la taula i el llit, tot i que la sàvia natura atenua el desig de tenir-los. També minven la memòria i el vigor. Però Cató adverteix els seus joves oients que les grans empreses no s’aconsegueixen amb la força física o l’agilitat del cos, sinó amb el judici: «Té la vellesa, especialment l’adornada amb honors públics, una autoritat tan gran, que ella sola val més que tots els plaers de la joventut». L’‘auctoritas’. Ramón Tamames la va dilapidar. Cafinitrina per al Patxi He de confessar que vaig riure amb allò de la cafinitrina, quan el prestigiós economista va recomanar al socialista Patxi López, per la seva encesa al·locució, una d’aquestes càpsules per prevenir l’infart. Tampoc va estar errat en la demanda de cortesia parlamentària, que al Congrés no es va a cridar. Però, fora d’això, el documental dramatitzat de la moció de censura no va tenir cap interès. Quatre facècies de taverna, algunes irritants, com la d’Isabel la Católica i la lluita feminista. Un últim fruit Prossegueix Ciceró en el seu tractat: «Ni cabells blancs ni arrugues poden conferir sobtadament autoritat: sinó que la vida anterior passada honorablement recull l’autoritat com un últim fruit». Així doncs, en la suposada voluntat de resultar útil, d’investir-se d’aquesta autoritat, Tamames hauria fet millor cenyint-se a la seva faceta d’economista, i dedicar el temps i l’ocasió al Congrés a una lliçó magistral. El seu assaig ‘Estructura Económica de España’, tot un clàssic, comença precisament per un capítol dedicat al medi ambient, el canvi climàtic i l’economia de l’aigua, un recurs escàs i mal repartit. Com estalviar-la i aprofitar-la. Hauria vingut de primera, perquè no plou de cap manera.

Tamames i les tempestes que no venen

Els encertats consells de Ciceró en el tractat ‘De senectute’

El més llegit