No sé si està tipificat així, però jo l’anomeno la síndrome del corresponsal: quan l’immens tapís de grisos de l’actualitat espanyola amenaça de fer-me perdre el sentit de l’orientació, busco com expliquen la mateixa notícia els corresponsals estrangers, que és una altra manera de dir que busco com ens expliquen. Com a antic corresponsal, he estat a l’altre costat de la trinxera i sé que la mirada del corresponsal és, per força, d’ocell: no només sobrevola una realitat social, política i econòmica que no és la pròpia, sinó que té l’obligació d’explicar-la a una opinió pública que la desconeix i que no està familiaritzada amb l’oceà de matisos que forma qualsevol realitat. L’ofici del corresponsal consisteix a pintar retrats a traços gruixuts, que no s’han de confondre amb brotxa gruixuda.