Rosalía: una nena, una moto i la visceralitat, per Josep M. Fonalleras

Potser el secret de Rosalía, de la seva la potència artística i de la capacitat d’afrontar reptes cada cop més arriscats, l’hem de buscar en la seva infantesa, quan anava amb una Beta Junior de trial pels boscos dels voltants de Montserrat. O quan els seus pares se l’enduien a les concentracions comarcals de fanàtics de les Harley Davidson. Hi ha testimonis gràfics que ho corroboren i ella mateixa reconeix que el trial o l’enduro, més exigent, formen part de la seva educació sentimental i de la manera que té d’entendre la vida i la música. Les coses que valen la pena, segons Rosalía, són aquelles que et fan una mica de por al començament, les que et duen al caire de l’abisme, com ara aquelles excursions motoritzades de petita. Potser ara s’entén millor el fenomen ‘Motomami’ i tot el que ha vingut després, en un any de bogeria en el qual hem sabut que el 'reggaeton' ja formava part de la Rosalía que coneixíem des dels inicis, la que presentava ‘Los Ángeles’ com un disc flamenc sobre la mort i ‘El mal querer’ com la reconstrucció contemporània d’un novel·la medieval occitana, un treball de final de curs de l’ESMUC. Parlant de ‘Los Ángeles’, he recordat la vegada que va actuar a prop de casa, en una petita sala de cambra per a 336 persones. En aquelles mateixes dates, el 2017, Sopa de Cabra en congregava 3.600 en un pavelló. La propaganda del concert deia que es barrejaven “tradició i experimentació, el flamenc de Manolo Caracol i el minimalisme nord-americà, pur folklore sorollós sense electricitat”. Les cròniques del moment insistien en la depuració de la forma: “Lorquiana i minimalista”, deien, “es perfila com una veu del flamenc contemporani; és d’una visceralitat continguda”. O més: “Sona fresca, innovadora i moderna, sí, però sense perdre de vista la tradició, l'essència ni la història del cant popular”. La contenció de la visceralitat va explotar pel camí, en aquests cinc anys escassos de ‘boom’ internacional. Abans, vam poder veure interpretacions subtilíssimes com ara aquella “Catalina” cantada ‘a cappella’ o com ara l’emocionant i pausada “Me quedo contigo” de Los Chunguitos, que ens va corglaçar en la gala dels Goya del 2019, acompanyada pels cors de l’Orfeó Català. O com la seva participació al Festival Internacional de Música de Cadaqués o l’actuació en homenatge a Salvador Espriu al Palau de la Música. El “reggaeton”, però, també hi era. Ja hi era. Potser encara no havia emergit i es restringia al record de les sortides adolescents per les discoteques del Baix Llobregat, però hi era. El que ella mateixa anomena “reggaeton clàssic”, com el de Daddy Yankee, Don Omar o aquell “Papi chulo, te traigo el Mmm” de Lorna. Rosalia Vila Tobella es va fer gran mentre ballava aquest ritme i després el va col·locar a l’alçada del flamenc o del jazz, per exemple, “perquè tot és música, i jo no faig distincions”. Aquella pulsió de la moto i de la por d’anar massa de pressa, i la necessitat de superar-la i de córrer, visceralment, sense contenció. Canviem un moment de registre. Davant del fèretre de Pier Paolo Pasolini, Alberto Moravia va dir que havia mort un poeta i que, de poetes, no n’hi ha tants: “Només en surten tres o quatre cada segle”. Davant una actuació de Rosalía, el cantant colombià Juanes va declarar: “És com Edith Piaf o Carlos Gardel: només surt algú així cada 50 anys”. La nena de Sant Esteve Sesrovires que s’ha atipat de guanyar Grammys (els té a casa la seva mare, “12 o 13”, diu; no els té comptats) ara comparteix un disc amb la seva parella, el músic de Puerto Rico Raüw Alejandro. Fa tres anys que viuen junts (o que, per ser més precisos, comparteixen passió en la distància planetària: “Sempre trobem la manera de coincidir”) i tot just ara s’han decidit a cantar plegats tres cançons ('Beso', 'Vampiros' i 'Promesa') que són “les fases de l’amor” i entre les quals sembla que hi ha un bolero, que és el lloc exacte on es diuen les veritats. Aquesta matinada, les haurem pogut escoltar i de segur que seran un exitàs internacional. Mentrestant, Rosalía declara el seu amor per Alejandro i recupera la seva “fe en la masculinitat”, perquè aquest noi resulta que “no té por d’estimar ni de ser estimat”. Els altres eren “emotionally unavailable”, és a dir, emocionalment insatisfactoris. La Rosalía d’ara, que creu en el matrimoni i vol tenir molts fills, diu a la nena de la Beta Junior que no tingui límits, que “tot anirà bé: deixa que tot flueixi, sense por”.

El més llegit