El final del ‘Jo estimo NY’

Cal ser molt optimista (o estar molt necessitat) per portar un eslògan institucional en una samarreta. És poc habitual, perquè en realitat les institucions han de vendre una ciutat i els veïns s’han de pagar el menjar, uns eleven un relat triomfal i els altres viuen petits relats amnesiats. I, no obstant, de vegades passa. Si acceptem (i és molt acceptar) que una ciutat és una marca, llavors Nova York és Microsoft o Apple. Si del que parlem és del seu logotip, el seu és gairebé tan famós com el de Nike o el de Coca-Cola. De ben segur que han vist el logotip ‘I love NY’ (inserir, en lloc de la paraula, el cor vermell) en capítols de ‘Friends’, a samarretes de cantants famosos, a tasses de cafè d’aeroport o al seu propi armari, tant si han viatjat allà com si no. És probablement l’èxit més gran d’una campanya feta per les institucions d’una ciutat o estat, però des de fa unes hores han decidit canviar-la. El logotip ‘I [cor] NY’ sorgeix del pitjor moment de la ciutat. A principis dels setanta al Bronx es comptaven fins a 30.000 incendis (assetjada per l’especulació immobiliària, molta gent fins i tot cremava els seus edificis per poder cobrar alguna assegurança) i uns 10.000 xavals estaven immersos en bandes juvenils violentes (o s’era un heroi o es queia en l’heroïna). La ciutat cremava, literalment, i no havia tocat sostre: el 1976 es va donar el rècord de crims amb algun tipus de violència (658.147). Òbviament, en aquest entorn naixeria el punk o triomfaria el hip-hop i, al cap de poc temps, es començaria a segellar la imatge novaiorquesa en pel·lícules. Però, en aquell moment, fins i tot el president dels EUA volia negar les ajudes a la ciutat i els seus policies repartien fulls de mà a l’aeroport per avisar de la inseguretat. És en aquest moment que sorgeix la campanya que acabaria amb un dissenyador (autor, per exemple, de la portada d’un dels grans èxits de Dylan 10 anys abans) gargotejant en un taxi aquest missatge senzillíssim: jo + cor vermell pla + les inicials de la ciutat en tipografia American Typewriter. Diu el relat oficial que allò va ser una injecció d’energia i que en poc temps, per art de disseny gràfic, la ciutat era una altra, més lluminosa i menys deprimida. Aquesta setmana s’ha sabut que les institucions, i molts col·lectius de la ciutat, han tret una nova campanya per rellançar un Nova York xacrós pels danys causats per la pandèmia. El primer problema és aquest, exagerar la comparació entre les dues èpoques. Canvien el ‘jo’ pel ‘nosaltres’; el cor pla, per un amb relleu tret dels emojis, i el ‘NY’, per un ‘NYC’, en tipografia Helvetica, la dels anuncis del metro. El canvi del ‘jo’ pel ‘nosaltres’ és curiós, perquè els responsables defensen que aquest ‘nosaltres’ pretén eliminar la bretxa entre «empresaris i treballadors, pobres i rics». Cal ser molt optimista (o estar molt necessitat) per pensar que el capitalisme es pot corregir o reinventar amb una tipografia Helvetica o amb un emoji, tot i que alguns de vegades sembla que ho creuen. Esperem que aquí, tot i que determinada gent últimament agita una imatge molt malastruga i apocalíptica de la ciutat, no se’ns acudeixin coses similars, com rellançar aquell lema preolímpic, que sempre m’ha sonat una mica masclista o impositiu, ‘Barcelona, posa’t guapa’ (per ‘Barcelona, pose’m-nos guapíssims’), que dona a entendre que el problema d’una ciutat és que sigui més polida o bonica, i no més justa. A les ciutats, com a les persones, se les estima també amb els seus defectes: «Tal com ets, tal te vull, ciutat mala», va escriure Maragall (no l’alcalde, ni el seu germà, sinó el poeta).

El final del ‘Jo estimo NY’

Esperem que aquí no se’ns acudeixin coses similars, com rellançar aquell lema preolímpic de ‘Barcelona, posa’t guapa’

El més llegit