L’atzar explica moltes coses, però no totes. Es multipliquen els gestos i els actes per reivindicar la figura de Jordi Pujol a pocs mesos del judici que ha de dirimir les seves responsabilitats penals i les dels seus fills en la fortuna oculta a Andorra. I, en paral·lel, un dels seus homes de màxima confiança –molt més que Artur Mas–, Xavier Trias, opta a l’alcaldia de Barcelona amb possibilitats i amb un discurs molt més pròxim a Pujol que a Puigdemont, però mirant d’agrupar-los a tots. Aquesta coincidència merament temporal ha provocat dos efectes. El primer és una nova onada de republicacions dels ‘papers de Villarejo’ en relació amb l’anomenada operació Catalunya enfocada a rematar la principal estratègia de la defensa penal de Pujol: desacreditar la captura de pantalla de la banca andorrana davant el tribunal al demostrar que estava viciat per la intervenció dels serveis secrets en la seva obtenció. Legítim. La víctima de pes és Jorge Fernández Díaz, que assisteix, impertèrrit, a la seva depauperació per qui considerava els seus aliats mediàtics. La teoria del fruit podrit de la branca podrida podria deixar sense proves la Fiscalia.