L’¿inexistent? gir d’Espanya al Sàhara

Gir, cop de volant, vergonya, traïció... Són moltes les paraules utilitzades per definir el que l’opinió pública espanyola va expressar ara fa un any, quan el palau marroquí va decidir publicar parcialment el contingut de la carta del president de Govern espanyol al monarca alauita alineant-se nítidament amb la tesi sobiranista de Rabat sobre el Sàhara Occidental. I per a súmmum el mateix Govern espanyol porta un any afirmant que no hi ha tal gir, sinó que la declaració conjunta adoptada pels dos països el 7 d’abril torna a deixar clar que Espanya continua defensant una solució al conflicte pactada entre les parts en el marc de les resolucions de l’ONU. Vist en perspectiva, el primer que es pot assenyalar és que la publicació sorprenent de la missiva resulta improcedent, al deixar el Govern espanyol menyspreat davant la seva pròpia opinió pública. A això s’hi uneix que encara avui en desconeixem el contingut íntegre, mentre s’ha anat instal·lant un malestar generalitzat no només entre la densa xarxa d’associacions d’amics del poble sahrauí, sinó també entre els dirigents del Front Polisario, que parlen de «segona traïció». Més enllà de les diverses declaracions i emocions desencadenades per aquesta nova fase del procés, una mirada realista a la decisió espanyola permet establir que: -El biaix promarroquí d’Espanya ja era evident des de fa anys. La carta tan sols oficialitza una posició que parteix del convenciment que la suposada neutralitat prèvia ja no rendia cap benefici davant un veí que ha convertit en punt central de la seva agenda la integració territorial del que denomina «províncies del Sud». Amb l’aposta per Rabat el que es busca és no només sumar-se al que ja van fer Washington, París i Berlín, sinó comptar amb una carta que permeti extreure compensacions marroquines en altres assumptes (col·laboració en lluita antiterrorista, emigració irregular, narcotràfic, desactivació de contenciosos territorials...). -Els sahrauís tornen a convertir-se en els perdedors nets del que ha passat. Fa ja temps que, per l’agenda governamental espanyola, han quedat convertits en tot just un assumpte humanitari a la baixa, de tal manera que no es pot imaginar que en cap circumstància ningú (i això inclou Algèria) se la jugui per defensar-los fins a les últimes conseqüències. -Pel camí ha esclatat una crisi indesitjable amb Algèria. No es tracta únicament que Alger sigui ara més permissiu amb la sortida d’irregulars cap a les Balears o que es produeixin pèrdues per a les empreses que abans comerciaven amb les algerianes (estimades en més de 2.000 milions d’euros), sinó que posem en risc la nostra seguretat energètica a l’irritar d’aquesta manera el que era el nostre principal subministrador de gas. De moment, el preu ha pujat i veiem com Itàlia aprofita l’ocasió per treure’n profit en clau purament nacionalista. -Finalment, el Marroc se sent més fort. Sempre es podrà argumentar que un any és poc temps per resoldre problemes que arrosseguen dècades, però inevitablement té gust de molt poc el que s’ha aconseguit (tot just una reducció de les entrades irregulars en territori espanyol i la reobertura de la duana a Melilla). Fins on sabem, Rabat no ha hagut de renunciar a cap de les seves reivindicacions territorials ni ha donat garanties addicionals que no tornarà a crispar la relació quan ho consideri oportú. En definitiva, un acte de fe en qui en massa ocasions ha defraudat les nostres expectatives.

El més llegit