Ximo Puig, la política del sentit comú

Avui més que ahir però menys que demà. L’eslògan va ser premonitori. Era el revers de la popular medalla de l’amor de fa dècades. Ara val per a qualsevol situació amb possibilitats d’agreujar-se amb el temps. La inflació, per exemple. La compra setmanal suposa enfrontar-se a preus cada cop més inaccessibles per a moltes butxaques. Deu euros demanaven aquesta setmana per dos pebrots empaquetats en una cadena de supermercats. Un es preguntava si trobaria palletes d’or a l‘interior. I imaginant una pel·lícula fantasiosa, inspirada potser en el metavers, s’avançava al temps reptador. Allà, a l’acostar-s’hi per observar-los, sonaria ‘Can’t buy me love’. L’entonarien les hortalisses provocadores animant el públic impotent. I el decaigut ànim col·lectiu s’elevaria per compensar la frustració ballant i corejant The Beatles. Definitivament, les grans produccions de dibuixos animats han pogut més que el Maig del 68. La imaginació al poder. La història real és que, mentre els economistes li estan donant voltes al cercle viciós dels diners, lluny de tranquil·litzar-nos, les lectures que en fan preocupen. Pugen les hipoteques, cauen els bancs i continua la guerra. Els governs intenten calmar els ànims i esperen que, en el seu pitjor malson, no es compleixi la sentència d’aquella frase per a enamorats. I no diuen res més perquè probablement tampoc saben com enfrontar-se a una altra crisi financera com la del 2008, l’ombra de la qual passeja pel planeta com els infectats de la sèrie ‘The last of us’. La conclusió és que els especuladors s’han continuat movent al marge de les institucions i de les seves pròpies regles, i, així, ens han deixat de nou desemparats. És com recuperar el malson de la nit dels morts vivents. Per evidenciar el moment, Bloomberg, cadena d’informació econòmica, ha resumit la inflació espanyola en els ingredients de la paella. Més d’un 20% d’augment. Per suturar la ferida, el president del País Valencià busca un acord comercial que faciliti el cistell de consum a les famílies amb les rendes més baixes. I ho fa sense els escarafalls que van obligar una impacient vicepresidenta espanyola a esborrar la fotografia del que va voler i no va ser. Joaquim Francesc (Ximo) Puig Ferrer (Morella, 4 de gener de 1959) també va determinar que els treballadors amb ingressos anuals més baixos paguin menys en el tram fiscal corresponent a la seva autonomia i ho compensin els que més guanyen. I així, allò que sembla lògic a ulls de la sensatesa ha convertit aquesta comunitat en l’antítesi del que Isabel Díaz Ayuso aplica a Madrid. Ximo Puig va de nou cap a les urnes que tan bé el coneixen. Les que en els 80 el van convertir en regidor i alcalde de la seva ciutat. Des dels Ports va albirar primer la realitat de la província de Castelló, i després va ampliar la mirada a tot el territori. Defensa el model contrari al del PP per l’abús del qual aquest partit continua pagant en una cadena sense fi de judicis per corrupció. Discretament i eficaçment, el periodista que va deixar l’ofici per la política ha recuperat la crònica d’un poble, tot i que sigui discrepant dels seus, amb el sentit comú com a norma. Una cosa cada cop més allunyada del joc públic, però més reclamada per una ciutadania cansada de qualsevol ‘mascletà’ que no sigui la de les Falles.

Ximo Puig, la política del sentit comú

El que sembla lògic a ulls de la sensatesa ha convertit el País Valencià en l’antítesi del que Isabel Díaz Ayuso aplica a Madrid

El més llegit