La Xina aterra al Pròxim Orient

La Xina omple molt de pressa el buit polític que van deixar al Pròxim Orient els Estats Units. La seva retirada de la regió es va fer patent durant la presidència de Barack Obama i va ser encara més evident durant la presidència de Donald Trump. El restabliment de relacions diplomàtiques entre l’Iran i l’Aràbia Saudita, aconseguit per la diplomàcia de Pequín set anys després de la ruptura i anunciat el dia 10, canvia per complet la configuració de les grans línies de força a la regió, dissenyades durant decennis per la Casa Blanca. Com ha escrit Alain Frachon a Le Monde, la Xina s’endinsa per «territoris que amb prou feines ha freqüentat» i es converteix en la potència més influent en la gestió, potser pacificació, de vells conflictes enquistats: Síria, Líban i Iemen. I canvia per complet l’enfocament de les converses entre els Estats Units i l’Iran, llargament estancats, relatius al programa nuclear iranià, pròxim a aconseguir urani enriquit al 90%. Es repeteix en aquest entorn el que va passar anteriorment al Sahel, on Rússia ha assumit el paper exercit fins ara per França a Níger i Mali en el combat contra l’expansió del gihadisme. Com passa a la natura amb gran freqüència, quan un nínxol ecològic queda buit una espècie oportunista aprofita el moment per ocupar-lo; com passa també a la natura, l’espècie que el va abandonar es debilita en igual o més gran mesura que es reforça la que se’l va fer seu. Aquesta dinàmica de substitució tindrà continuïtat en la cimera que abans de final d’any celebrarà la Xina amb els sis integrants del Consell de Cooperació del Golf amb la previsible intenció de firmar acords de llarga durada per al subministrament de petroli i gas. Les opinions més optimistes presenten el final de la disputa iranosaudita per imposar-se a la regió com una bona notícia per a la seguretat, en general, i més específicament per a Israel. Però en el Govern de Benjamin Netanyahu han proliferat els dubtes sobre el cost que en matèria de seguretat pot tenir el control xinès sobre el comportament dels aiatol·làs. El que esperava el primer ministre d’Israel era que l’Aràbia Saudita fes per fi el pas d’acordar relacions diplomàtiques, però ara creu que es debilita la seva posició amb la intromissió de la Xina, implicada en les crisis del veïnat a través del vincle iranià amb Hezbol·là, peça de suport fonamental del president sirià, Bashar al-Assad, i en la guerra civil del Iemen, on el règim iranià recolza la comunitat houthi. Entre els pessimistes està molt estesa la impressió que l’Iran se sent poc menys que amb les mans lliures per portar el programa nuclear fins al final. En canvi, analistes com Ian Bremmer creuen endevinar que la normalització de relacions Riad-Teheran animarà els aiatol·làs a moderar el seu propòsit de disposar d’armament nuclear. El cert és que la presidència de Joe Biden ha sigut fins a la data incapaç de reverdir l’acord del 2015 amb l’Iran. Sigui per la tensió creixent entre les grans potències, sigui per la desconfiança iraniana des que Donald Trump va cancel·lar l’acord, el cert és que la nuclearització no ha deixat de progressar i potser és la mediació xinesa la que permeti encarrilar el problema i, de passada, preservar els estàndards de seguretat a què aspira Israel. En qualsevol cas, l’èxit diplomàtic de la Xina al Pròxim Orient és un fet. Moguda per un pragmatisme sense fissures, l’estratègia de Xi Jinping, continguda en la seva Iniciativa de Seguretat Global, dona un valor secundari, si és que en dona algun, a la confrontació ideològica, a les rivalitats religioses –sunnites davant xiïtes i viceversa– i als greuges històrics, i s’afana a garantir la bona marxa dels negocis, les facilitats per invertir i comerciar. Un article publicat al diari China Daily detalla els atributs del país per influir com un dels actors principals d’un nou multilateralisme: «La Xina té capacitat per exercir aquest paper ja que és la segona economia del món, el soci comercial més gran de més de 120 països, ha crescut en força nacional i és un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides». La menció del seu estatus a l’ONU no és gratuïta: remarca que pot neutralitzar qualsevol desqualificació dels seus plans a escala mundial. Henry Kissinger va argumentar el 2011, al llibre On China (Sobre la Xina), la necessitat que els Estats Units busquessin una associació estable amb el gegant asiàtic per «evitar el duel del segle». Aquesta associació havia d’incloure l’articulació d’una comunitat del Pacífic per aconseguir l’equilibri estratègic a la regió i evitar-hi així espais de confrontació i, fora seu, una competició descarnada per ser la potència dominant. Però res d’això ha passat, i el factor xinès, present a tot arreu, s’ajusta al diagnòstic de Mateo Madridejos al principi del seu llibre del 2021 El siglo de Asia: el trasllat de la primacia política a la conca del Pacífic és el factor distintiu de l’última dècada. El que és tant com dir que res és possible sense comptar amb la Xina, sense admetre que res del que passa més enllà de les seves fronteres li és aliè. I el seu paper en la gestió de les grans crisis resulta cada dia més rellevant. Sobren les raons per suposar que la mediació de la Xina al Pròxim Orient no serà l’última ocasió en què vegem els seus diplomàtics en aquestes tasques. La gran incògnita que persisteix és quina és en veritat la disposició de Pequín per ser tan determinant i influent en la resolució d’un conflicte quan, com a Ucraïna, té davant Rússia i el seu programa expansionista. L’única certesa és que cap desenllaç de la guerra, sigui el que sigui, tindrà consistència si es formula a l’esquena de la Xina o es pretén que hi tingui un paper secundari. La Iniciativa de Seguretat Global és bastant més que una mera declaració d’intencions.

El més llegit