M’encanta llegir dietaris, fins i tot els fragments que fixen l’instant buit, com l’entrada amb què Katherine Mansfield va estrenar l’any 1920: «Assecant figues a l’estufa i mitjons blancs eixugant-se a la xemeneia. [...] Plou però fa calor». El no-res quotidià, el temps com a brollador, les coses minúscules de la vida, a dir del meu admirat Iñaki Uriarte, «la petita molèstia al genoll al donar-me la volta al llit, el petit refredat que no acaba d’anar-se’n, el petit so de la fuita d’aigua que arriba des del bany, el petit greuge d’X aquest matí, que persisteix en la memòria». Els diaris de Thomas Mann són plens d’òperes i indisposicions estomacals.