Quan, a mitjans del 2009, va saltar el terrible escàndol del cas Palau, una persona molt pròxima a Fèlix Millet i Tusell i amb cert ascendent sobre ell li va trucar, indignat, per demanar-li explicacions. La seva resposta: «Tranquil, que aquest cop no he fet res». Cal remarcar «aquest cop». Vet aquí el seu antecedent més sonat. El 1983, li havia anat de poc que les dues setmanes que va passar en presó preventiva no es convertissin en una llarga condemna per estafa a Renda Catalana, però l’assumpte es va poder tapar i només li van caure dos mesos i una multa simbòlica. Amb aquest historial, hauria d’haver abandonat la presidència de l’Orfeó Català, una de les associacions primordials de la cultura popular catalana, fundada pel seu oncle avi, el mestre Millet, i que havia ocupat el seu pare, el riquíssim empresari i mecenes Fèlix Millet i Maristany. Però l’il·lustre cognom de l’estirp, unit a la seva irresistible simpatia i a una capacitat inusual d’entabanar fins i tot els menys desprevinguts, li van servir de molt. De molt més que no mereixia.