Transcorre el temps tan accelerat que les mones de Pasqua ja són als aparadors de les pastisseries, sobretot el recurrent vaixell de xocolata amb els seus pirates a bord. De nena, amb una barreja d’encanteri i terror, m’agradaven el Capità Garfi, l’univers de corsaris, bucaners i filibusters al Carib i jugar amb el meu germà als abordatges amb unes botes d’aigua que anomenàvem ‘katiuixkes’ (llavors encara plovia). Platges blanques, cofres de perles i vaixells amb les veles inflades pel vent. Suposo que la fascinació prové de la imatge falsa del pirata, forjada en la literatura i el cine, com un ésser libèrrim i sense amo, famolenc d’atzars, una espècie d’heroi capaç d’enfrontar-se als galions de sa majestat catòlica en defensa dels més desemparats. Ara, res a veure. El món va canviar irremissiblement després dels atemptats de l’11-S, i els filibusters han perdut l’aura romàntica del bon lladre. Els pirates informàtics actuen des de l’anonimat i la impunitat. A matadegolla.