Una senyora va telefonar a uno d’aquests programes nocturns de ràdio que tant consol ens donen als insomnes. Va explicar que vivia sola i que tenia la tele encesa les 24 hores del dia i que s’havia acostumat a veure-la com si fos una xemeneia amb un foc que reduïa o avivava amb el comandament a distància. Manejava amb gran habilitat el control d’intensitat dels colors, de manera que podia provocar a la pantalla veritables incendis cromàtics seguits de tons grisos i apagats que evocava el grapat de cendra que queda a la llar al final de les tardes d’hivern. La locutora li va preguntar si no feia atenció als continguts dels programes i va dir que no, que els continguts se’ls sabia tots. La tele ja només li interessava en qualitat de xemeneia.