No deixa de ser curiós (i potser significatiu) que dues de les bandes més destacades dels últims 25 anys (potser les que més; afegim-hi també Mishima) tinguin com a marca noms propis sense cap voluntat referencial o metafòrica. Els Antònia Font i els Manel, els noms, hi són perquè sí, sense més retòrica, com a homenatge a una antiga companya d’universitat o perquè en el seu moment, a instàncies de Roger Padilla, va semblar que convenia un nom «curt i senzill». No hi deu haver res de menys pompós. El nom va fer la cosa en tots dos casos, perquè tant els mallorquins com els col·legues del Costa i Llobera van optar pel rebuig a l’ampul·lositat i a la grandiloqüència, sense deixar de ser barrocs, és a dir, sense renunciar al luxe de la precisió de les formes estructurades, sense abandonar el gust pel joc i per l’eclosió d’un sentit que mai no va ser explícit, sinó acumulatiu, un sentit que, amb els anys, anava esdevenint, dia a dia, més i més robust. Un exemple del que dic l’explica Joan Burdeus al 'Núvol'. En l’últim concert, al novembre, a Pontevedra, l’última cançó que canten és ‘Banda de rock’, tota una declaració d’intencions finals. «Calia tocar sense escarafalls», escriu Burdeus, i és així com Guillem Gisbert ho va fer. Sense emfatitzar res, sense altiloqüència ni estrèpit.