Matteo Salvini, cantant sobre cadàvers

Cinquanta anys no es compleixen cada dia, i uns quants immigrants ofegats no aigualirien –valgui la redundància– la celebració a Matteo Salvini. Segur que el vicepresident italià hauria preferit que fossin també 50 els morts a la costa italiana, així, en lloc de bufar espelmes, hauria bufat taüts, això sí que seria original. No va poder ser, perquè ja són 75 els morts; aquests indesitjables vinguts d’altres mons a molestar els italians de bé ni tan sols són capaços de comportar-se en una cosa tan senzilla com no passar-se en el nombre de morts. Aquesta mala educació dels immigrants no podia esguerrar una celebració tan esperada, així que, amb els cadàvers encara inflats d’aigua salada, Salvini se’n va anar de karaoke. Un karaoke és la manera més ‘hortera’ que se m’acut de celebrar un aniversari, tot i que ves a saber, que per alguna cosa són italians i són els que marquen la moda. Potser és el més ‘in’, i jo, sense assabentar-me’n. Mentre Salvini –amb la inestimable col·laboració de la presidenta Meloni als cors– feia el ruc bramant davant una pantalla, continuaven arribant cossos a la costa, fet que confirma que els immigrants no tenen respecte ni a les més altes instàncies de l’Estat i són capaços de morir-se només per molestar el poder. Doncs, ni pensar-ho –va dir-se Salvini des de la talaia dels seus recents 50–, com més insisteixin ells a ofegar-se, més alt cantaré jo per demostrar qui mana. També hi era Berlusconi, però això gairebé no ha sigut notícia, perquè tothom sap que on hi ha un micro i una cançó apareix el senyor Silvio, llevat que en un altre lloc a prop hi hagi senyoretes, el primer és el primer. La festa d’aniversari havia començat unes hores abans, quan la comitiva de Salvini, Meloni i el ministre d’Exteriors Tajani va ser rebuda per centenars de manifestants que van llançar peluixos sobre els seus cotxes, regal que –cal reconèixer-ho– encaixa perfectament amb algú que té en el karaoke el súmmum de la diversió. Les agències de notícies no precisen si, a banda de peluixos, Salvini va ser obsequiat amb sonalls, quaderns per acolorir, un cavall de cartró i un pijama perquè no passi fred en les gèlides nits del nord d’Itàlia. El millor regal, no obstant, l’hi va portar el mar, en forma de cadàvers estrangers, i per això la cançó elegida per commemorar el seu aniversari no va ser el tan útil ‘Moltes felicitats, sinó ‘La canzone di Marinella’, que tracta precisament d’una immigrant calabresa que s’ofega en un riu al voler arribar al nord, ni més ni menys que al nord, on Salvini comanda la seva Lliga. A falta de cançons amb immigrants africans que s’ofeguen al mar, el vicepresident es va haver de conformar amb la d’una ‘terrone’ que s’ofega en un riu, no és que al seu parer la diferència sigui gran, o sigui que la diversió no hi va faltar. Fa cinc anys, quan era ministre de l’Interior, Salvini va proposar fer un cens de gitanos, per desgràcia no va poder arrodonir aquesta idea tan brillant al karaoke, ja que no va trobar cap cançó que fes referència al tema en qüestió. Com a molt en devia trobar alguna sobre jueus, però composta a Alemanya als anys trenta del segle passat, massa antiga i amb poc ritme per a un karaoke. Es va lamentar, això, sí, que als gitanos italians no hi hagués més remei que quedar-se’ls a Itàlia, un veritable problema per a algú de la Lliga, ja que l’ideal seria ficar-los en xalupes per veure si tindrien la mateixa sort que els africans, i després, sí, després celebrar-ho com cal, amb alguna cançó sobre ofegats. Mentre això no fos possible, va promoure la idea del cens, que als gitanos millor tenir-los fitxats, paio. Els matrimonis entre persones del mateix sexe tampoc li agraden, ja es veu que aquest home deu viure permanent emmurriat, i això explica la seva necessitat imperiosa de cantar de tant en tant, per treure el cos de penes. Amb tots aquests antecedents, no és gens singular que Salvini mostrés públicament el seu suport a Donald Trump durant la campanya d’aquest. I encara és menys estrany que un representant del seu partit, la Lliga Nord, es reunís a Brussel·les amb el fugit expresident català Carles Puigdemont. No hi va anar Salvini en persona, perquè, entre totes les comoditats de què gaudeix Puigdemont al palauet de Waterloo, no hi ha ni un miserable karaoke casolà, només un piano perquè toqui escales l’altre fugit, Toni Comín, i amb això no hi ha qui es diverteixi. Que un partit que expulsaria els gitanos, que clama contra els immigrants i que recolza Donald Trump estigui de bones amb Junts per Catalunya és ben natural; si poguessin cantarien junts al karaoke ‘Amigos para siempre’.

Matteo Salvini, cantant sobre cadàvers

Uns quants immigrants ofegats no aigualirien –valgui la redundància– la celebració al vicepresident italià

El més llegit