Massiel, el dret a parlar

«Perquè no soc feixista», etziba la jove. La resposta té poc a veure amb la lleugeresa actual. Està llançada en plena intempèrie. A la televisió pública –l’única– del 1973. El règim de Franco agonitza lentament. El sector més extremista i violent de la dictadura, el ‘búnquer’, pressiona per no fer un pas enrere. Les presons són plenes d’opositors, a les comissaries es tortura i les execucions segueixen l’ordre del dia. I ella és allà, engalanada amb collars de bijuteria que cascavellegen en cada moviment, destil·lant intel·ligència i desafiament en cada resposta, i amb un somriure que desarma i apunta. Aquests dies ha tornat a circular l’entrevista censurada a Massiel. Mai va arribar a emetre’s. Al director general de RTVE del moment, Adolfo Suárez, se li va entravessar la gravació. El programa tenia format assembleari. 20 persones, suposadament elegides a l’atzar, sotmetien el convidat a un bombardeig de preguntes. I Massiel va respondre: va defensar la píndola anticonceptiva i el divorci, va lloar Miguel Hernández i es va identificar «ideològicament» pròxima al dramaturg marxista Bertolt Brecht, a qui interpretava. I no, no era feixista. Llavors, la cantant tenia 25 anys, però no hi havia restes d’ingenuïtat o ignorància en les seves paraules. Sabia molt bé el que el règim podia fer en contra de la seva carrera. La imatge de María de los Ángeles Félix Santamaría Espinosa (Madrid, 1947), batejada com a Massiel pel seu professor de ballet, quedarà per sempre lligada a la d’aquella jove de 21 anys, amb vestit minifaldilla, que combinava dolçor i poder amb el seu ‘La, la, la’ eurovisiu. Recanvi d’última hora de Serrat, va aconseguir un insospitat triomf i va regalar unes dosis d’autoestima a un país en blanc i negre. El franquisme va mirar de convertir-la en el seu rostre més amable i juvenil, però Massiel ja era molta Massiel. Quan va guanyar Eurovisió, la cantant no era una desconeguda. Acabava de fer una gira de concerts de tres mesos per Llatinoamèrica –un gratis a la Cuba de Fidel Castro per conèixer la revolució– i ja havia aconseguit l’èxit amb la mítica cançó ‘Rosas en el mar’, de Luis Eduardo Aute. Però la seva negativa a ser utilitzada pel franquisme la va condemnar a un any d’ostracisme. Llavors, no aparèixer a TVE era no existir. D’aquells dies, la cantant té una memòria de renúncies. El país, la família, un amor insostenible i els cànons de l’època van trenar una situació d’asfíxia i impotència que la van portar al límit, fins a arribar a perdre la veu. A la fi, davant la pressió de la seva discogràfica, va escriure una carta de pròpia mà a Manuel Fraga Iribarne, llavors ministre d’Informació i Turisme. Les portes de la televisió pública van tornar a obrir-se. Malbaratament de passió, piconadora, torrent... Abunden aquests qualificatius per parlar de Massiel. Els seus amics l’anomenaven la ‘tanqueta de Leganitos’. Sobrada de veu, coratge i talent, el seu recorregut professional l’assenyala com una de les grans, marcat per la curiositat dels nous reptes. Des de ranxeres a cançons de Juan Pardo o Pablo Milanés. Des de poemes de Brecht al teatre de musical. Més de 50 discos gravats i interpretacions devastadores com a ‘Follies’, mític espectacle de Broadway dirigit per Mario Gas al Teatre Español el 2012. I aquest va ser el moment, en ple èxit, quan va decidir donar carpetada a la seva vida professional. Va arribar la jubilació voluntària, que no el silenci. Massiel continua sortint als platós de televisió, callant el que li dona la gana i parlant sense fre quan li ve de gust. Tria les paraules i els programes (els honoraris no són aliens a aquesta elecció, com ella mateixa reconeix). El seu no són les dissimulacions, tampoc les etiquetes. Regala titulars i explica batalles –que no batalletes– d’una vida inevitablement unida a l’esdevenir del país. És transparent. I tant exhibeix alegria com destil·la tristesa (va arribar a declarar que volia morir per problemes de salut) o dispara quan fa falta. Parla dels homes que va estimar i de les amistats que van omplir la seva vida: «La gent més llesta, més culta i més graciosa del país», com Aute, José Luis Cuerda, Antonio Gasset o Patxi Andión. Després d’una vida que es va menjar a mossegades, ha arribat la calma. I tant relata anècdotes dels nets i el seu gos, com reflexiona sobre una soledat que acull sense objeccions. A la fi, qui es va atrevir a parlar quan la majoria callava, s’ha guanyat el dret a dir el que li doni la gana.

Massiel, el dret a parlar

Qui es va atrevir a parlar quan la majoria callava s’ha guanyat el dret a dir el que li doni la gana

El més llegit