«Perquè no soc feixista», etziba la jove. La resposta té poc a veure amb la lleugeresa actual. Està llançada en plena intempèrie. A la televisió pública –l’única– del 1973. El règim de Franco agonitza lentament. El sector més extremista i violent de la dictadura, el ‘búnquer’, pressiona per no fer un pas enrere. Les presons són plenes d’opositors, a les comissaries es tortura i les execucions segueixen l’ordre del dia. I ella és allà, engalanada amb collars de bijuteria que cascavellegen en cada moviment, destil·lant intel·ligència i desafiament en cada resposta, i amb un somriure que desarma i apunta.