Divendres es va poder fer el primer pas definitiu per tancar el que va començar al ple del Parlament del 6 i 7 de setembre del 2017: la divisió de Catalunya políticament en dos blocs granítics incapaços de tenir geometries variables, de transaccionar o de tenir horitzons compartits. Durant més d’un quinquenni, els resultats de les votacions se sabien abans que es decidís l’assumpte. Junts i Esquerra, sovint amb la CUP, ho votaven tot units per l’argamassa del que ells anomenen la repressió derivada de la seva aposta per l’unilateralisme l’octubre del 2017. Aquest divendres, 10 de març, al matí, PSC, Esquerra i Comuns van votar els pressupostos més expansius de la Catalunya autonòmica. I a la tarda, el PSC i Junts els van matisar apostant per la construcció de grans infraestructures i retardant l’experiment amb la renda universal. Cap d’aquestes majories haurien sigut possibles sense el que passat en els últims dos anys: aposta pel diàleg, indults i la ruptura de Junqueras amb Puigdemont, que ha convertit els dos partits independentistes en pols que es repel·leixen, independentment del tema a tractar.