La imatge del marit de la professora francesa assassinada per un alumne ballant sol davant del seu taüt com si ho estigués fent amb ella ha donat la volta al món i ha provocat milers, milions, de comentaris, des dels emocionats de les persones que ha fet plorar (moltes) fins als escèptics d’aquelles per les quals ballar davant d’un taüt és improcedent o, pitjor, són ganes de voler cridar l’atenció. No diré quina és la meva opinió, però sí que és més a prop de les primeres que d’aquestes últimes i que, si més no, el ball en solitari del marit que ja és vidu m’ha semblat una metàfora de tots nosaltres, que tard o d’hora haurem de ballar sols o ho faran per a nosaltres els nostres supervivents quan ja no ho puguem veure. L’últim ball és el que no s’acaba mai, el que dura tota l’eternitat, perquè ningú no podrà ja interrompre’l. «Sempre ballarem junts», va escriure algú que conec en una pedra a la seva parella de ball i la va llançar sobre el seu taüt quan la terra començava a cobrir-lo. Sempre ballarem junts és el desig de tots els enamorats, que poques vegades es compleix. Diuen les informacions que la cançó elegida pel marit de la professora morta per a aquest últim ball amb ella (un ball en el qual el van acompanyar els seus amics, com als casaments, però deixant-li a ell el protagonisme) va ser ‘Love’, de Nat King Cole, una elecció segurament més que pensada i que potser va tenir a veure amb la història personal de la parella. La cançó que Cole va compondre poc abans d’entrar a l’hospital per ser tractat d’un càncer i que va gravar dies abans de morir té tots els ingredients de les cançons d’amor, però una insistència a repetir l’obvi que potser va ser el que va fer al marit de la professora triar-la: «Amor es va fer per a mi i per a tu / Amor es va fer per a mi i per a tu / Amor es va fer per a mi i per a tu...».