La història ha arribat a les meves orelles per tres fonts diferents, cosa que la fe versemblant. Una prestigiosa llacista –parella al seu torn d’un altre eminent llacista– va voler complir amb el sagrat precepte de visitar almenys una vegada en la vida el Vivales a la Casa de la Republiqueta, com qui va a la Meca però sense necessitat de fer set voltes al palauet. Com és costum entre els llacistes de pro, va ser convidada a quedar-se a dormir, però la il·lustre dama va coincidir amb un altre llacista que també hi pernoctava, i va tenir a bé compartir llit amb ell. Segons expliquen, tots els inquilins que aquella nit s’allotjaven a la Casa de la Republiqueta van saber de la fogositat de la nouvinguda dona, tals eren els crits que se sentien per tota la mansió. I fins i tot per tot el veïnat, encara que per fortuna els veïns de l’indret estan acostumats a les recreacions de la batalla de Waterloo, i pensarien que es tractava dels renills dels cavalls napoleònics en ser esbudellats per l’artilleria del duc de Wellington. Com sempre passa, el relat dels fets va acabar arribant a l’ultratjat i la parella es va trencar, es veu que l’home no es va creure la versió equina amb què alguns van voler consolar-lo, i això que sent llacista ha de ser de natural confiat i fàcil d’enganyar. No és gens estrany que el Vivales estigui cada dia més envellit i demacrat, a veure qui és el maco que acluca ull amb els gemecs i bruels que ressonen en els passadissos fins a l’albada.